6. Orgue de l'Eglésia de Santa Maria de Montalegre, Barcelona, Barcelonès.

Originària ermita de la Mare de Déu de Montalegre o de l’Alegria en el terme municipal de Tiana, on ara hi ha la Conreria.
Segle XII. En aquesta ermita era establerta una comunitat de monges, anomenades Canongesses de Santa Maria de Montalegre.
El 1362 les Canongesses es traslladen a Barcelona i construeixen el nou Monestir a la finca que fa cantonada entre els actuals carrers Montalegre i Valldonzella.
La imatge de pedra que hi ha al carrer Montalegre cantonada Valldonzella és de finals del segle XIV o començaments del XV. És coneguda amb el nom de Verge de l’Alegria o Mare de Déu de Montalegre. Probablement és la imatge més antiga d’aquesta advocació.
El 1593, en extingir-se l’orde de les monges de Santa Maria de Montalegre, el monestir passa a ser el Seminari Episcopal de Nostra Senyora de Montalegre de la Ciutat de Barcelona.
En aquests edificis, el 8 d’octubre de 1802, el Rei Carles IV hi estableix la Casa de Caritat.
S’encarrega el projecte de la nova església a l’arquitecte barceloní August Font i Carreras. Comencen les obres el 8 de gener de 1901. La construcció es va anar sufragant exclusivament amb donatius dels fidels.


L’església fou beneïda el 15 d’octubre de 1902, i començà seguidament el culte. El 23 de desembre de 1902 el Cardenal Salvador Casañas, Bisbe de Barcelona, consagrà l’altar.
La Capella de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, projectada també per August Font, s’inaugurà el 27 de novembre de 1908.

El vitraller Antoni Rigalt realitzà el 1902 els vitralls de l’església i el 1908 els de la Capella de la Miraculosa. La casa Hijo de Eudaldo R. Amigó y Cia. construí el 1911 els quatre vitralls de la sagristia, aprofitant les velles vidrieres de l’antic temple .

L’orgue, inaugurat el 27 de novembre de 1927, va ser construït per Lope Alberdi i Recalde, un dels millors orgueners del moment. És un orgue de concepció romàntica. La façana de l’orgue, de fusta de cedre, va ser dissenyada per Enric Sagnier i Villavecchia, reconegut arquitecte, que era Vocal de la Junta de Govern de la Casa de Caritat.

La guerra civil respectà la fàbrica i l’orgue de l’església, però comportà la destrucció de totes les imatges, confessionaris i vasos sagrats. L’església va tenir diverses utilitats. En alguns moments s’hi van posar llits i s’utilitzà com a hospital. També era magatzem de queviures i de les grans bobines de paper de la Impremta-Escola.

Acabada la guerra es procedí a la restauració, que va ser encarregada a l’arquitecte barceloní Isidre Puig i Boada. Les obres consistiren en la remodelació del presbiteri, construcció de nous confessionaris, instal·lació elèctrica, repàs de goteres i nova pintura de tot l’interior.

L’Altar Major, amb el seu impressionant baldaquí, van ser realitzats per l’artista Jaume Busquets i Mollera. La taula de l’altar és -reformada- la mateixa que hi havia des del principi.
L’estiu de 1940 es va instal·lar la imponent aranya de ferro forjat en el centre del creuer, realitzada pel ferrer Benjamí Sales.

La nova inauguració de l’església tingué lloc el 15 d’Octubre de 1940, i va ser oficiada pel Sr. Bisbe Administrador Apostòlic de la Diòcesi Dr. Miguel de los Santos Díaz Gómara.
L’any 1952, en ocasió de la celebració dels 150 anys de la Casa de Caritat i dels 50 anys de l’església, es va col·locar la imatge actual del presbiteri, realitzada en alabastre pel mateix artista Jaume Busquets i Mollera. Va ser pagada per la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona. Beneí la imatge i celebrà la Missa commemorativa el Sr. Arquebisbe-Bisbe de Barcelona Dr. Gregori Modrego Casaus, el 29 de Novembre de 1952.

L’abril de 1957, la Casa de Caritat començà a abandonar els edificis per traslladar-se a les Llars Mundet. Com a conseqüència, anaren cessant progressivament els actes de culte a l’església, fins a quedar reduït a algunes noces i a una Missa els diumenges i festes; i es va anar produint un progressiu deteriorament del temple.

Atesa aquesta circumstància, el 1965 la Diputació de Barcelona fa donació del temple a l’Arquebisbat de Barcelona per tal que en mantingui el culte, directament o bé per mitjà d’una institució de l’església.

L’Arquebisbat de Barcelona confia l’església a l’Opus Dei, que en pren possessió el 29 de juny de 1967, Festa de Sant Pere i Sant Pau, en la Missa anticipada vespertina del dia anterior, i es restableix el culte.
Per decisió del Sr. Arquebisbe, el temple queda sota l’advocació de la Mare de Déu de Montalegre. La seva festa és el 31 de maig, diada en que se celebra la Visitació de la Mare de Déu.

El nivell de degradació del temple era prou evident a simple vista. Es va començar per les obres de més gran urgència, que si es deixaven podrien comportar la ruïna progressiva de l’edifici: reparació de la coberta, impermeabilització amb tela asfàltica, nova instal·lació elèctrica, etc. La direcció de les obres fou encomanada a l’arquitecte Antoni Lozoya Augé. Amb els anys, s’han anat escometent la resta d’obres necessàries, que s’han finançat amb donatius i almoines dels fidels, seguint la tradició d’aquest temple.

El 14 de febrer de 1969 el Dr. Josep Maria Guix, Bisbe Auxiliar de Barcelona, procedí a la consagració de l’Altar Major i l’Altar de la Capella del Santíssim, acabada de construir. Tot seguit, acabada la consagració dels altars, l’Arquebisbe de Barcelona, Dr. Marcelo González Martín, celebrà la Santa Missa.

L’any 1985, s’incorporen a Montalegre la Capella de la Medalla Miraculosa i els locals annexos. Es va obrir el pas directe entre l’església i aquesta capella, conservant-ne l’entrada des del Pati Manning. El 1993 es realitzà la tribuna de la part posterior de l’absis de l’església, per possibilitar-ne el pas a la grada esquerra.

Dins la tasca pastoral general de l’Arquebisbat de Barcelona, i en unió amb els diversos organismes diocesans, l’església de Montalegre desenvolupa les activitats pastorals que li són pròpies; i una àmplia acció solidària entre els habitants del Raval, amb la col·laboració d’un nombrós equip de voluntariat, que donen vida a l’Acció Social Montalegre.

Al llarg de cent anys de servei, el més important és i ha estat l’activitat ordinària. Però hi ha uns moments que han quedat especialment marcats en la memòria, entre altres, les Visites Pastorals del Sr. Bisbe, les ordenacions de preveres realitzades pel Cardenal Narcís Jubany, la clausura del procés per a la Canonització de Montserrat Grases, les diverses celebracions presidides pel Cardenal Ricard M. Carles, etc.

La celebració del Centenari de Montalegre el 31 de maig del 2002, festa de la Visitació de la Mare de Déu, començà amb la celebració de l’Eucaristia, presidida pel Bisbe Auxiliar de Barcelona Dr. Josep Àngel Sáiz. Al Pati Manning s’instal·là una exposició retrospectiva, i a continuació el Cor Jove de l’Orfeó Català oferí un escollit concert.

Providencialment coincidí aquest Centenari de Montalegre amb el Centenari del naixement de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, que havia visitat Montalegre el dimarts 28 de novembre de 1972, i que va ser canonitzat pel Papa Joan Pau II el 6 d’octubre de 2002 a la Plaça de Sant Pere del Vaticà. En ocasió d’aquest Centenari es van endegar a tot el món diverses iniciatives socials en l’àmbit de l’educació, la immigració, el treball i la sanitat. Al Raval van començar Braval i Terral, dos centres d’activitats que es proposen promoure la cohesió social, lluitar contra la marginació i facilitar la incorporació dels immigrants a la nostra societat. Són un graó més en el conjunt d’iniciatives de solidaritat que es desenvolupen al voltant de l’església de Montalegre, d’ençà que el 1967 va ser confiada a l’Opus Dei.

El Novembre de 1972 Sant Josepmaria va fer una estada a Catalunya, amb la intenció de trobar-se amb tots els que ja aleshores pertanyien a l’Obra i amb molts que participaven en els apostolats promoguts pels membres de la prelatura, i amb d’altres persones que es podien considerar amics i simpatitzants, o també curiosos. En acabar-se els dies de la seva estada a Barcelona, va visitar la Mercè i Montalegre.  En el llibre a sota esmentat, s’explica breument com van ser aquelles visites:
«A primera hora de la tarda va anar a la Basílica de la Mercé, com sempre que venia a Barcelona: tenia molta devoció per aquesta imatge de la Mare de Déu, a la qual ja havia acudit a mitjans dels anys 40 per posar a les seves mans el futur de l’Opus Dei en el si de l’Església, i a tot el món. En totes les tertúlies d’aquells dies va fer referència a la Mare de Déu de la Mercé.

 Pujà al cambril de la Mare de Déu, s’agenollà al costat dret de la imatge i restà pregant uns minuts. En baixar, s’agenollà a la capella del Santíssim Sagrament i també restà uns minuts pregant. Després s’acomiadà del Rector, Mn. Castells, que l’havia acompanyat en la visita. Anys després es va col·locar en el cambril una relíquia del Beat Josepmaria, enviada per monsenyor Álvaro del Portillo, bisbe prelat de l’Opus Dei.

 En sortir de la Mercé, el Beat Josepmaria es dirigí a Montalegre. El cotxe s’aturà al carrer Montalegre, davant la porta d’entrada. Entrà al pati Manning on l’esperaven Mn. Benet Badrinas, Rector de Montalegre, altres sacerdots, i alguna altra persona.
 Després de saludar-los entrà ràpidament dins l’església i es dirigí a la capella del Santíssim, on pregà uns minuts; passà a continuació al presbiteri i pregà davant la imatge de la Mare de Déu i, després d’observar atentament durant uns moments el temple, tornà a saludar el Santíssim i sortí altra vegada al Pati Manning. Allà departí uns minuts amb el Rector i les altres persones presents. A continuació sortí cap al cotxe.»


DOCUMENT en PDF




5. Orgue del Santuari de Santa Gemma, Barcelona, Barcelonès.

La seva construcció l'any 1953, finalitzada l'any 1957, es va poder beneïr el 9 de gener de 1957.
L'arquitecte de l'edifici i complxe fou Pedro Cendoya que en aquell temps era catedrátic de la Facultat  d'Arquitectura de Barcelona.
D'estil moder, el santuari consta de 3 naus, té una capacitat per a 1000 persones. L'edifici juga amb la llum i els colors centren tota l'atenció en el presbiteri, lloc de la celebració, en el que resalta a una altura de 7 metres una talla de Santa gemma i, debaix, un gran, un gran crucifixi de talla, els dos de l'escultor Joan Puigdollers.
Olm, així como una verge Dolorosa per a la capella laeral.
L'Orque es va construïr amb el motiu del centenari de la mort de Santa Gemma, que es va inaugurar el 10 de març de l'any 2004 un gran orgue, construït per federico Acitores en Torquemada (Palència), que consta de 51 jocs, 6 mig jocs, 6 acoplaments i 3615 tubos. El concert inaugural d'aquest orgue el va dur a terme la gran organista Montserrat Torrent.
El Santuari de Santa Gemma es un dels llocs de culte catòlic de Barcelona amb mes assitència i cada diumenge passen pel santuari més de 5000 persones.

4. Orgue de l'Església de la Mare de Déu de la Bonanova, Barcelona, Barcelonès.

A mitjans segle XIII, el noble Pere de Montjuïc, que posseïa un castell o casa senyorial al que fou terme de Sant Gervasi de Cassoles, fundà la parròquia dedicada als sants màrtirs Gervasi i Protasi, en un indret proper a l’actual església, sent el seu primer rector Arnau, germà de Pere de Montjuïc.
Sant Gervasi era un terme gran, eminentment rural, amb conreus, hortes, camins de muntanya que pujaven a Collserola, mines d’aigua i probablement pastures, on la majoria de la població estava disseminada: moltes masies i unes quantes cases senyorials, que al segle XIX s’incrementaren amb torres d’esbarjo i d’estiueig, generalment dels qui vivien a Barcelona.
Durant segles, l’església fou una construcció petita en consonància amb la població del terme que no devia passar gaire dels 200 habitants. En 1833, Sant Gervasi tenia unes 70 cases i uns 370 habitants. No hi ha gairebé cap notícia històrica dels segles XV, XVI i XVII sobre la parròquia i el santuari. Consta, però, que al segle XVII ja s’hi venerava la Mare de Déu de la Bonanova, la qual va anar desplaçant la devoció als sants màrtirs. Prova de la devoció de Barcelona i dels pobles del pla per la Mare de Déu de la Bonanova eren els nombrosos i variadíssims exvots que figuraven en una sala del recinte parroquial; exvots de menestrals, obrers i pescadors, entre altres.
El 1706, els francesos, durant la guerra de Successió, robaren les joies de la Mare de Déu, feren desaparèixer la seva imatge i incendiaren la rectoria. La imatge, però, fou retornada al cap de pocs dies per la muller d’un soldat. Durant el setge de Barcelona, els soldats de Felip V tornaren a profanar l’església. En el segle XVIII es construïren nous altars i capelles; entre elles la de la Mare de Déu en 1765.
L’augment de la població al segle XIX va donar embranzida, sobretot a partir de la segona meitat d’aquest segle, a una important remodelació de l’església. El 1882, un llamp travessà el temple, mentre si deia missa; aquest fet, que no provocà cap víctima, mogué més la devoció dels fidels i augmentaren les almoines. En 1883, el papa Lleó XIII declarà la Mare de Déu de la Bonanova copatrona del poble de Sant Gervasi. Posteriorment, fou agregada a la basílica de Santa Maria la Major de Roma. El temple fou renovat a partir de 1889, amb la reforma del campanar, en estat ruïnós, sent la façana un dels darrers elements a ser restaurats. En aquest any, la parròquia tenia rector, dos vicaris, diversos beneficiaris, dinou oratoris i 23 preveres, vinculats a la parròquia perquè eren consiliaris de col.legis o directors espirituals d’alguns convents de monges. A finals del segle XIX, hi havia una escolania, que feia els cultes més solemnes i participats i una escola de primer ensenyament.
L’any 1900, el bisbe Morgades va presidir la coronació canònica de la Mare de Déu i, amb motiu d’aquesta coronació, mossèn Cinto Verdaguer va compondre un himne a Nostra Senyora de la Bonanova. En temps del rector Santiago Estebanell (1906-1916), la parròquia desenvolupà una important acció social (Escola nocturna obrera, Consultori mèdic parroquial, Casal d’Infants) i cultural (celebració de diversos Jocs florals, on foren premiats poetes de renom, com Josep Carner). En esclatar l’alçament militar i la immediata revolució anticlerical de 1936, fou assassinat el rector i la parròquia fou incendiada i, després, enderrocada. L’actual temple-santuari, d’estil florentí, és el que, a partir de 1939, va ser reconstruït pel nou rector, mossèn Àngel Rovira, que ho va ser durant trenta anys.

ARTÍCLE: El silencio de los Órganos

Un artícle on s'explica la forta desaparició i per tant la total destrucció dels orgues de Catalunya durant la guerra civil española per part de republicans i miliciants.

DOCUMENT en PDF



3. Orgue de l'Eglésia de Sant Genís, Torruella de Montgrí, Baix Empordà.

L’Església de Sant Genís és l'església parroquial de Torroella de Montgrí. És un dels edificis més voluminosos de la vil·la i destaca en la llunyania quan hom s'apropa a la vila essent visible des de bona PART de la plana del Ter i un dels trets més característics del panorama de la vila. És un temple d'estil sobri i eclèctic, COM bona part de les esglésies parroquials de la zona, i a amb una grandiositat insospitada tant en alçada com amplada de la nau. Des de fa uns anys s'hi celebren diversos concerts especialment en el Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí.
Les primeres mencions d'un temple provenen del 1209. INICIADA en un estil gòtic tardà, fou construïda sobre un temple anterior, possiblement romànic. Aquest primer temple sofrí un incendi el 1285 cosa que segurament motivà l'inici de la construcció del temple actual el 1306. Tot i que inacabat, fou consagrat el 3 de maig de 1609 uns tres segles després de l'inici de les obres. Tot l'edifici és fet de pedra calcària provinent del proper massís del Montgrí. La façana d'estil sobri manifesta molt pocs elements arquitectònics. Són característiques les dues torres que culminen la façana, una de planta octogonal sense coberta (d'un estil semblant a la de la catedral de Girona, excepte PER la manca de coberta), i l'altra en FORMA de piràmide de planta hexagonal un xic més baixa que l'altra.

Les restes anteriors corresponents al temple romànic han estat estudiades per Josep Vert a través de l'anàlisi de documents històrics i de les excavacions efectuades amb motiu de les obres per INSTAL·lar aire condicionat el 1999

2. Orgue de l'Eglésia de Sant Pere, Pals, Baix Empordà.

Sant Pere de Pals és una obra de Pals (Baix Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
És una església gòtica d'una nau amb capçalera poligonal, que incorpora alguns escassos elements del temple anterior, romànic.

Descripció

És coberta enterament amb volta de creueria, a la nau dividida en tres crugies per arcs torals apuntats; hi ha un cor, també amb volta de creueria, i capelles laterals gòtiques més tardanes. Les claus de volta i les impostes són esculpides. A l'absis hi ha tres grans finestrals gòtics. Al frontis hi ha una rosassa amb decoració calada, gòtica, però la portada és d'època posterior, barroca popular: frontó corbat, pinacles amb boles ornamentals i fornícula amb una imatge de pedra del patró, amb abillament papal, de caràcter molt popular.

L'Orgue està situat en el cor de la nau.

El campanar, quadrat i amb arcades de mig punt, sobre l'angle nord-oest de l'edifici i un terrabastall alçat sobre la volta són afegitons tardans. El ràfec de la teulada presenta decoració pintada. L'església és construïda amb carreus ben escairats, de gres.

Història

L'any 1202 Gilabert de Cruïlles prestà homenatge al bisbe de Girona per la parròquia de "Sancti Petri de Pals". El 1222 Ermessenda de Peratallada reconeixia tenir el delme d'aquesta parròquia per la Seu de Girona.
L'any 1478 el rei Joan II, en una lletra adreça als consellers de Pals, concedia permís per aprofitar les pedres del castell, que era molt ruïnós, amb la fi d'obrar, reparar i cobrir l'església de Sant Pere de Pals.


1. Orgue de l'Eglésia de Sant Martí, Palafrugell, Baix Empordà.

Sant Martí de Palafrugell és l'església parroquial de Palafrugell (Baix Empordà), protegida com a bé cultural d'interès local. Està dedicada a sant Martí de Tours.

Descripció

És d'un edifici de grans dimensions que presenta elements de diverses èpoques. Consta a d'una sola nau amb capelles laterals i cor als peus, absis poligonal i coberta de teula a dues vessants. La façana principal, orientada a ponent, té la portalada rectangular amb elements de tipus clàssic: dues pilastres a banda i banda amb entaulament superior i un baix relleu dedicat a sant Martí situat al centre d'un rectangle delimitat al seu tron per pilastres i motllures clàssiques. Hi ha també semiesferes decoratives. A la part central de la façana hi ha una senzilla rosassa, i a la part alta una galeria d'arcs de mig punt. La nau, dividida en quatre trams per tres arcs torals apuntats, es cobreix amb volta d'aresta, i les capelles laterals i el presbiteri amb volta de creueria.

El campanar s'eleva a l'angle sud oest del temple. És de gran altura, encara que resta inacabat, i té base quadrada i cos superior vuitavat. Als quatre paraments situats damunt dels angles de la base quadrada hi ha quatre torres cilíndriques. A la part baixa de ponent del campanar hi ha una porta amb la data del 1762 i l'escut de Palafrugell en relleu. Un altre campanar, anomenat «campanar vell», s'eleva a la banda nord de l'església. És un element de petites dimensions format per quatre pilastres amb teulada.

Història

L'església de Sant Martí de Palafrugell fou bastida entre el 993 i el 1019, però d'aquesta construcció només es conserva un pany de paret a l'actual «cambra de les cordes» (paret septentrional).
A finals del segle XIV i al segle XV, l'església es restaura i amplia. A més de l'ús religiós, l'església es fa servir també per a les assemblees del municipi i com a seu de les confraries gremials. El 1413, el pintor Lluís Borrassà pinta el retaule major, gòtic. A finals del segle XVI, entre 1588 i 1599 s'amplia altre cop l'església. La nau central queda configurada tal com és ara. Entre el segle XVI i el XVII es construeix la façana, però les guerres de mitjans de segle aturen les obres del campanar.
Al segle XVIII, les obres continuen. El 1710, l'escultor Pau Costa inicia la construcció del retaule major, barroc, dedicat a sant Martí, santa Margarida, sant Sebastià, sant Ramon de Penyafort i als sants Abdó i Senén, que substitueix el retaule de Lluís Borrassà. Entre 1760 i 1763 es construeix la Capella Fonda i per les mateixes dates s'amplien la resta de capelles meridionals, constituint una mena de nau lateral. Aquesta ampliació es duu a terme damunt del cementiri petit, a l'antic pati d'armes del castell de la vila. Segurament de 1762 és el projecte del campanar del mestre de cases de la Bisbal Joan Ranté, que la Guerra Gran contra els francesos de 1793, deixà altre cop inacabat, tal com ara es coneix —com en altres pobles baixempordanesos—, malgrat el projecte de 1857 de l'arquitecte Martí Sureda i Deulovol, d'eixample i reparació de l'església de Palafrugell i l'interès per acabar el campanar del filantrop Josep Torres i Jonama en els primers anys del segle XX.

Orgue Blancafort de l'any 1985 a Palafrugell.



Aquest retaule va ser cremat el 23 de juliol de 1936, a l'inici de la Guerra Civil Espanyola. Es va destruir el retaule de Pau Costa i la majoria d'elements mobles (talles, pintures, altars...). S'ha conservat la Creu Major o processional de plata del segle XVII, el gran frontal i uns laterals d'altar de plata repussada, donats l'any 1785 pel palafrugellenc Martí Serra i Avellí, que va fer fortuna a Guatemala, i altres peces d'orfebreria de menor importància. També s'ha conservat un Sant Sebastià de la Guarda del segle XVIII vestit d'almirall i dos relleus de Ramon Pericay de 1918.
A partir de 1939 s'inicia la restauració del temple. Guillem Soler decora i pinta l'església parroquial amb diverses pintures murals entre 1942 i 1948. Entre les noves talles i altres objectes litúrgics es pot esmentar el Sant Crist de l'abraçada del taller de Josep Llimona, de 1943, diverses talles de Josep Maria Camps, de 1947 – 1948, una creu grega esmaltada d'Emília Xargay de 1966 i el sagrari també d'Emília Xargay i l'orfebre Sunyer, de 1968. El 1985 es col·loca un nou orgue, construït per Gabriel Blancafort. El 1993 es beneeixen les campanes majors: la Martina i la Margarida II.
Dins del seu terme, té les capelles de Sant Sebastià de la Guarda, ermitori bastit després de 1441, ampliat el s. XVII, Santa Margarida (citada el 1264) i Sant Ramon, inaugurada el 1614, i les sufragànies de Calella de Palafrugell (temple bastit entre 1884 i 1887 i erigida com a annex de Palafrugell el 1928) i de Llafranc, fundada el 1897 i ampliada els anys 1948 i 1958.

Història arxivística

L'Arxiu de la Parròquia i l'Arxiu Municipal de Palafrugell estaven ubicats a l'església parroquial de Sant Martí. Es va traslladar la documentació més recent dels arxius, la municipal a la casa consistorial al carrer dels Valls (segle XVIII) i la parroquial a la rectoria vella, a la plaça de l'Església, però a l'esclat de la Guerra Civil encara quedava a l'església la documentació més antiga dels dos arxius. La documentació es va veure afectada per l'incendi de l'església (23 de juliol de 1936). A finals de juliol la rectoria vella havia estat abandonada i els registres parroquials es trobaven sense custòdia; davant d'aquest fet el jutge municipal d'acord amb l'Alcaldia del moment es va fer càrrec dels llibres i els va traslladar al Jutjat Municipal. Pel que fa a la documentació municipal, es va traslladar a la Biblioteca Popular i Escoles d'Arts i Indústries, al carrer de la Tarongeta.
Actualment el fons es troba custodiat per l'Arxiu Diocesà de Girona que ha microfilmat i digitalitzat el fons i n'ha cedit una còpia a l'Arxiu Municipal de Palafrugell. Gran part d'aquest fons és consultable en línia des del web de l'Ajuntament de Palafrugell.

PRESENTACIÓ: 12 Febrer 2015

En aquest blog pretendrem fer un recull fotogràfic i informatiu de tots els orgues de Catalunya.

Despres de la guerra civil espanyola es calcula que el 50% dels orgues de Catalunya vàren ser destruits pels republicans.

No obstant en el blog intantarem recollir els orgues que avui en dia encara persisteixen així com les principals empreses contructores i els organistes mes importants del país.