64. Orgue de l'Esglèsia Parroquial de Santa Maria, Santa Fè del Penedès, Alt Penedès.

Construït per Isidre Vallès entre els anys 2000-2003 i inaugurat per l'organista de la catedral de Barcelona Josep Maria Escalona el dia 6 d'octubre del 2003, festivitat de Santa Fe. Està situat a un lateral del cor que hi ha al final de l'església.

Aquest orgue té un sol teclat manual de 53 notes ( C- e'') partit entre c'-cs', i un teclat pedaler de 27 notes (C-d'). L'orgue es de tracció mecànica i té un total de 338 tubs.


L'Orgue dins del cor de l'església.


REGISTRES


MANUAL
  • Flautat 8'
  • Bordó 8'
  • Octava 4'
  • Tapadet 4'
  • Quinzena 2'
  • dissetena de ma dreta 1 3/5'

PEDAL
  • Subbaix de 16'

COMBINACIÓ
  • Acoblament del manual al pedal

ENLLAÇOS EXTERNS


63. Orgue del Santuari del Remei, Caldes de Montbui, Vallès Oriental.

Tot i que la documentació històrica senyala que l’ermita va ser construïda durant s. XVI, la capella actual és el resultat d’una important reforma que es va portar a terme al final del s. XIX. El 1893 l’arquitecte Adrià Casademunt va ser l’encarregat de realitzar un estudi per engrandir la capella. La seva proposta passava per enderrocar la part posterior de l’absis ocupant el terreny que quedava lliure fins al torrent per la construcció d’un nou absis i un cambril. Al final del mateix any el bisbat va donar el permís per començar les obres que es van acabar a finals de l’any 1900. El 1924 es va construir el cor situat damunt de la porta d’entrada. El 1925 es va portar a terme el projecte de Fèlix Mestres Borrell, director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona, amb la construcció de la fornícula per a la Verge. El mateix Fèlix Mestres donant gràcies per un favor rebut de la Verge, va pintar l’any 1927 les pintures que decoraven la cúpula de l’ermita fins a l’any 1936. S’hi podia veure un grup de gent, amb el mateix pintor inclòs que es dirigia en processó a venera la Mare de Déu del Remei. L’ermita va ser incendiada el 21 de juliol de 1936 durant la Guerra Civil i l’interior va quedar totalment destruït. . Es va tapiar l’entrada i fins el mes d’abril de 1939 no es va poder començar a reconstruir. El mes de maig del 1939 es va celebrar l’entrada de la nova imatge de la Mare de Déu del Remei a l’ermita.
L’edifici actual consta de nau, transsepte, cúpula i absis. La coberta presenta doble vessant pel que fa a la nau, i a vàries vessants per les cúpules, amb teula de ceràmica plana superposada formant un dibuix geomètric, amb varis careners, donant una forma d’arc ogival.
A la façana principal, la porta d’accés a l’edifici de culte està flanquejada per dues pilastres llises que aguanten l’entaulament. Aquest té un arquitrau dividit amb tríglifs i mètopes amb decoració escultòrica, i pel damunt, un frontó peraltat amb el timpà buit i on s’observen restes de policromia d’un to vermellós. A l’arquitrau es pot llegir la inscripció “AVE MARIA. 1548. GRACIA PLENA”. El fris està decorat amb relleus geomètrics i escultòrics. La cornisa és de decoració clàssica. Per damunt del portal, s’observa un rosetó amb vidres de colors. La façana queda coronada per un arc rebaixat que amaga la teulada de doble vessant. A la dreta de la façana hi ha la torre del campanar, que consta de planta quadrangular, amb coberta a doble vessant i carener perpendicular a la façana principal, amb una obertura a cada costat per on es veuen les campanes. La cantonera de la torre del campanar que dóna a la façana principal, està feta amb carreus de pedra d’esmolet. La cúpula exterior té un tambor cilíndric. Els arcs ogivals estan fets de maó. La cornisa que ressegueix el ràfec de la teulada també està decorada amb maó. La resta és de paredat mixt unit amb morter de calç.

62. Orgue de l'Església parroquial de Santa Margarida, Santa Margarida i Els Monjos, Alt Penedès.

Aquest orgue va ser construït els anys 60 per la suïssa Späth . Va ser muntat a la parròquia a de Santa Margarida a principis de març del 2005. L'orgue, que és mecànic, consta  d’un sol teclat manual de 56 notes de marfil i banús i un teclat pedaler de 30 notes.

L'Orgue.


L’estrena es va fer el dia 23 d’abril, dia de Sant Jordi, a les 6 de la tarda. Aquest dia es va fer una exposició fotogràfica de les obres de muntatge de l’orgue. La Sra. Carmen Späth  va fer la presentació de l’orgue i a continuació es va oferir un concert a càrrec de l’organista de la catedral de Barcelona, Sr. Josep Maria  Escalona.

La benedicció la va fer el Sr.  Arquebisbe de  Barcelona, Mn. Martinez Sistachs el dia 20 de juliol, Santa Margarida,del 2005 a les 12 del migdia.

REGISTRES


MANUAL
  • Bordó 8
  • Octava 4’
  • Flauta cònica 4'
  • Flabiol 2'
  • Ple III
  • Tolosana (mà dreta)

PADALER
  • Subbaix 16
  • Acoblament del  manual al pedal



61. Orgue de l'Església de Sant Martí, Talarn, Pallars Jussà.

Fou construït l’any 1748 per l’orguener barceloní Josep Boscà de Seringena. S’ha conservat intacte fins avui, llevat de la trompeteria exterior, característica de l’orgue barroc ibèric, que va ésser reconstruïda per l’orguener Gerhard Grenzing, a partir de les poques mostres conservades, quan restaurà completament l’orgue l’any 1975.
És un orgue d'un sol teclat de 45 notes, amb una octava curta i 8 contres (del Do al Si).
Les despeses de la seva construcció foren sufragades amb els llegats de la corregidora, Dª. Anna Mª. de Omeagher.
La barana del petit cor fou construïda per Josep Casasses, de Talarn. Al centre d’aquesta barana figurava, inicialment, la pintura de Santa Anna, com a homenatge a la corregidora; però, greument malmesa l’any 1936, fou reemplaçada per la de Santa Cecília (any 1938) pintada per Josefina Prat de la Riba. A banda i banda de la figura de la Santa es troba l’escut d’armes de la corregidora.
Actualment, durant l’època d’estiu, es celebren concerts d’orgue sota el patronatge de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya i amb l'actuació de prestigiosos organistes d’arreu del món.

60. Orgue de l'Església de l'Assumpció de la Mare de Déu, Torres de Segre, Segrià.

L'Església de l'Assumpció de la Mare de Déu va ser construïda a mitjans del segle XVIII (1749-1759) i respon a una tipologia d'edifici classicitzant, de planta basilical, transsepte i cúpula al creuer, amb rèmoles barroques, àmpliament difós a la Catalunya de Ponent. Aquesta construcció va substituir l'antic edifici romànico-gòtic per l'actual.






Malgrat la gran destrucció que patí l'edifici en la guerra civil, ja que la població de Torres de Segre es trobava l'any 1938 en primera línia del front de guerra, l'església té suficients valors arquitectònics com per garantir la seva conservació.

L'ORGUE

El seu orgue es tracta d'un orgue traslladat. És un orgue construït per l'orguener Froster, d'Anglaterra, de l'any 1860.

REGISTRES


MANUAL (C1-F5)

  • Bordó 8’
  • Flautat 8’
  • Octava 4’
  • Flau 2’
  • Ple de 3 fileres

PEDAL (C1-D3)
  • Contres 16’

ACOBLAMENT I COMBINACIÓ
  • Combinació fixa pel ple Pedal a manual

59. Orgue de l'Església de Sant Martí de Tous, Sant Martí de Tou, Anoia.

De construcció neoclàssica datada del s. XIX i alçada damunt d'una antiga església gòtica de la qual es conserven alguns vestigis: un finestral, part dels murs exteriors i l’escala del campanar. Cal destacar-ne la imponent construcció del campanar que es projecta per damunt del poble.
Recents estudis demostren que contenia una capella de gòtic purs: la de Sant Joan.
L'altar, reconstruït després de la guerra civil ha perdut gran part del seu interès artístic, tot i la restauració en motiu del mil•lenari. Des d'aquest es pot observar la colorida construcció del vitrall, que matisa la llum que el travessa, causant un graciós joc de colors que es projecte en el marbre de l'altar. Als peus d'aquest vitrall es troba el recentment restaurat orgue de vent.
Dins l’església es conserva un sarcòfag de pedra del s. XIV amb una estàtua jaient del noble Bernat de Tous i quadres del frare Sant Jeroni de la Murtra Damià Vicens, que formaven part del retaule del Roser (1591). Aquest retaule es troba en una de les ales de l’església, i han estat trobats recentment rera una paret, presumiblement amagats a l’època de la guerra civil, per evitar la seva destrucció. 

58. Orgue de l'Església dels sants Just i Pastor, Sant Just d'Esvern, Baix Llobregat.

L'església dels sants Just i Pastor és l'església parroquial de la vila de Sant Just Desvern a la comarca del Baix Llobregat.

Història de l'església

L'església està consagrada als sants Just i Pastor, però l'origen del seu nom també es pot vincular a Just d'Urgell, el bisbe més antic del bisbat d'Urgell de qui es té notícia.L'edifici —que es troba a la plaça de l'Església entre el carrer de l'Església, el carrer Bonavista i el carrer de Carles Mercader— va venir a formar el nucli històric del que esdevindria el poble de Sant Just amb una sèrie de primeres masies al voltant seu en l'espai de la sagrera. Aquesta primera església d'estil pre-romànic o romànic és esmentada per primera vegada l'any 986.
 Al llarg de la seva història es duen a terme diverses reformes en l'edifici i el seu entorn, començant l'any 1366 quan s'obre una finestra a la part de ponent perquè l'interior era massa fosc. El 1406 s'estableix el cementiri parroquial i el 1435 la sagristia. Entre 1569 i 1571 s'enderroca la vella església per construir una nova. El 1676 s'afegeixen les capelles laterals i el 1752 dependències al nord i a ponent. En l'any 1890 es fa una restauració completa de l'edifici. El 21 de juliol de 1936, pocs dies després del començament de la guerra civil, tot el conjunt parroquial fou incendiat i cremat — presumiblement per gent de fora de la vila. L'any 1940 es va iniciar la restauració de l'església, que va ser inaugurada el 3 de març.

Arquitectura de l'església

L'església és d'una sola nau amb un absis pentagonal cobert per volta de creueria. A més de l'altar major i de l'altar del Santíssim disposa de sis capelles laterals, tres a cada costat de la nau. La 1ª capella a mà esquerra està dedicada a sant Antoni abat, la 2ª a santa Llúcia i la 3ª a sant Crist i a la Mare de Déu dels Dolors. La 1ª capella a mà dreta està dedicada a sant Joan Baptista (aquí també es troba la pila baptismal), la 2ª a sant Sebastià (el copatró de la parròquia) i la 3ª a la Mare de Déu de Montserrat. En la capella del Santíssim hi ha una imatge de mida natural d'un Sant Crist en un retaule.
 La torre de l'església, de base quadrada i amb una alçària de 20,46 metres, és coronada amb merlets i un campanar de ferro forjat, a més disposa d'un rellotge. Les mides fonamentals de tot el conjunt estan basades en la proporció àurea.
A la façana principal destaca el portal d'estil renaixentista amb dues columnes d'ordre jònic que suporten un frontó amb un relleu d'una campana, símbol de Sant Just, i una inscripció que diu «PAU MODOLELL SINDIC EN L'ANII 1571 HA 13 DE GOLIOL SE COMENA LO PRESENT TEMPLE GERONI CARDONA SINDIC». Al damunt es troben tres petites estàtues que representen els sants Just i Pastor (als costats) i la Mare de Déu (al centre).

Les campanes

Les campanes primitives de l'església, que possiblement tenien el seu origen en el segle XVI, van ser aterrades en l'incendi de l'any 1936. Amb la restauració de l'edifici es van instal·lar quatre campanes noves, que porten gravades les següentes llegendes en llatí (de la més grossa a la més petita):
Justa: «Potestatibus tenebrerum superatis, LAUDO DEUM» («Vençut el poder infernal de les tenebres, ALABO DÉU»)
Pastora: «Cultu publico restituto, VOCO PLEBEM» («Restablert el culte públic, CRIDO EL POBLE»)
Josepa: «Voce recuperata, NATOS NUNCIO DEFUNCTOS PLORO» («Recuperada la veu, ANUNCIO ELS NATS I PLORO ELS MORTS»)
Raimunda: «Piis populi moribus instauratis, FULGURA PELLO» («Restaurats els pietosos costums del poble, ALLUNYO LES TEMPESTES»)

L'orgue

L'orgue de l'església amb un total de 796 tubs de temperament Vallotti és de Joan Carles Castro i data de l'any 2005. El 19 de novembre va tenir lloc una missa solemne de benedicció del nou orgue presidida per el bisbe de la Seu d'Urgell Joan Enric Vives i Sicília. L'orgue consta de dos teclats manuals de 56 notes (C–g''') i d'un pedaler de 30 notes (C–f'). La disposició fònica del orgue:
Orgue major (II manual)1 Flautat 8'
2 Bordó 8'
3 Octava4'
4 Quinzena 2'
5 Plens IV 1 ⅓'
6 Trompeta real 8'
Cadireta interior (I manual)7 Flauta Xemeneia 8'
8 Tapadet 4'
9 Nasard 12a. 2 ⅔'
10 Dinovena 1 ⅓'
11 Cromorn 8'
Orgue de contres (pedal)12 Subbaix 16'
13 Baix 8'
14 Flauta 4'
15 Trompeta 8'

57. Orgue de l'Escola de Música Pau Casals, El Vendrell, Baix Penedès.

Aquest orgue va ser traslladat des de l'Església de l'Hospital de Sant Joan de Déu, Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, l'any 2010 per a ser instal·lat a l'Escola de Música Pau Casals del Vendrell al Baix Penedès. Es tracta d'un orgue d'estudi encara que originalment era un orgue de missa.


Imatge de quan l'orgue encara estava a Esplugues, dins de l'església de l'Hospital de Sant Joan de Déu.



ANTECEDENTS


El 6 d’octubre, en Jonatan Carbó, professor d’orgue de l’Escola de Musica, en Xavier Mercadé i en Salvador Guasch van visitar l’orgue de Sant Joan de Déu per encàrrec de l’Escola de Música Pau Casals del Vendrell.

En el projecte de la nova escola de musica s’està estudiant la possibilitat d’incorporar un orgue d’estudi. Hi ha dos opcions, la d’encarregar la construcció d’un nou orgue o la de comprar-ne un de segona mà.

La limitació dels diners fa que l’alternativa de comprar un orgue ja construït sigui la més factible. Amb aquesta idea es va anar a Barcelona, a l’Hospital de Sant Joan de Déu, per veure l’estat i les possibilitats de l’instrument.

Està construït pel taller A&K a l’any 2000. Encara hi ha pendent per incorporar dos jocs, però la mecànica està tota muntada. Es van observar alguns problemes en l’arca de vent i el secret, que caldria reparar i quantificar el seu cost si s’opta per la seva adquisició.


ENLLAÇOS EXTERNS


56. Orgue de l'Església parroquial de la Mare de Déu de la Junquera, La Pobla de Cérvoles, Garrigues.

Fou bastida el 1728 sobre les restes d'una església romànica. En el seu interior, en el cambril, hi ha la Mare de Déu de la Jonquera.
Aquesta verge trobada és la patrona de la Pobla.
A l'església s'hi pot admirar un orgue barroc (construït per Anton Cases vers el 1752) d'exquisida policromia, totalment restaurat per Wilfried Praet. A l'estiu, i formant part del Cicle de Concerts dels Orguesde Catalunya, s'hi duen a terme concerts a càrrec de prestigiosos organistes; durant l'any acompanya els cants litúrgics.
També es poden veure les Pintures murals a l'altar major, de l'any 2000, atrevida obra mural del pintor lleidatà de reconegut prestigi Víctor P. Pallarès, en el lloc on hi hagué un magnífic retaule barroc, malauradament destruït.

55. Orgue de l'Esglèsia de Sant Vicenç, Àger, Noguera.

Àger és una vila i municipi de la comarca de la Noguera, delimitat físicament per la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana.

L'economia del municipi es basa principalment en l'agricultura de secà i en la ramaderia, tot i que en els darrers anys el sector turístic n'està agafant una certa rellevància, sobretot pel que fa a la pràctica d'esports d'aventura (vols en parapent, globus, escalada...)

El punt més alt de la vila l'ocupen les restes del conjunt monumental de Sant Pere d'Àger, amb la col·legiata i el castell. Àger sorgí al voltant d'aquesta fortalesa erigida per Arnau Mir de Tost al segle XI, en plena reconquesta, sobre les ruïnes d'un antic castell romà. El claustre de la col·legiata, en la qual hi habitava una comunitat de canonges, és dels segles XIV-XV.





De l'època romana en resta una part de via romana del segle II dC, i un sarcòfag que actualment es troba a l'església de Sant Vicenç. En aquesta església hi ha també la Mare de Déu de Colobor, traslladada des del santuari que duu aquest nom i que es troba a la serra del Montsec.

Altres ermites que hi ha a la rodalia són les de Santa Elena, del segle XV, i la de la Mare de Déu de Pedra, que conserva el temple romànic del segle XI al costat de l'edificació actual, que data del segle XVII.

A més, a cadascun dels pobles que formen el municipi hi ha altres llocs d'interès cultural, com l'ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, a Corçà, o l'ermita de la Santíssima Trinitat, a la Règola.
El poble d'Àger va ser un important nucli carlí durant les guerres que aquests van protagonitzar.

Durant la Primera Guerra Carlina al poble hi havia un hospital militar i una junta carlista.
També hi ha el Centre d'Observació de l'Univers, al Parc Astronòmic Montsec.


L'ORGUE


L'orgue fou construït l'any 1865 per Juan Florenzano, seguint les pautes de la tradició orguenera barroca. Restaurat els anys 1991-92 per Wilfried Praet. Conserva la quasi totalitat dels tubs d'origen, cas probablement únic pels orgues d'en Juan Florenzano.


REGISTRES


MANUAL (C, D - f''')

  • Flautat de Cara 8'
  • Baixons i clarins 4'-8'
  • Flauta Travessera 8' (mà dreta)
  • Claríns Clars 8'(mà dreta)
  • Nazard en 12a 2 2/3'
  • Quinzena 2'
  • Nasard en 15a 2'(a partir de c)
  • Plens IV
  • Rossinyol
  • Trèmul


PEDAL C, D - H (enganxat al manual)

  • a'= 415Hz a 20º



ENLLAÇOS EXTERNS




54. Orgue Menor del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet, Vimbodí i Poblet, Conca de Barberà.

L'orgue menor d'aquest monestir está situat al lateral del cor i el cor está situat al centre de la nau principal just sota el cimbori.


53. Orgue de l'Església de Sant Nicolau, Bellpuig, Urgell.

L'Església parroquial de Sant Nicolau, Bellpuig d'Urgell, (segona meitat del segle XVI), és d'estil gòtic tardà amb transició al renaixement, de planta rectangular, i compta amb una única nau, corresponent al temple, i dues capelles laterals comunicades, volta de creueria composta i campanar de torre poligonal de sis cares; els arcs torals i formers són de mig punt i els contraforts resten dissimulats per les capelles laterals.




La capella dels Dolors, dedicada a la patrona del poble, està decorada amb frescos de Jaume Minguell. L'altra capella, de volta clàssica, està dedicada al Sant Crist de Bormio. La façana és d'estil renaixentista i l'accés a l'església es fa a través d'una original escalinata barroca del 1792.




L'ORGUE

L'Orgue fou contruit per un orguener anònim aproximadament l'any 1810 i fou restaurat per Hermanos Desmottes (Landete-Cuenca).

REGISTRES

MANUAL C1,D1 a C5

  • Violó 8' (Els 8 primers tubs sempre sonen)
  • Octava (partida entre B2 i C3) 4'
  • Quinzena 2'
  • Dinovena 1 1/3'
  • Ple de 2 fileres
  • Nasard 17ª (C1,D1 a B2) 1 3/5'
  • Corneta de 3 fileres (C3 a C5)
  • Baixó/Clarí (partit entre B2 i C3) 4'-8'

52. Orgue de l'Església de Santa Maria de l'Alba, Tàrrega, Urgell.

L'Església de Santa Maria de l'Alba és una obra arquitectònica de caràcter religiós, pertanyent al nucli de Tàrrega. Fou erigida entre 1672 i 1742, tot cenyint-se al disseny realitzat prèviament per l'arquitecte Josep de la Concepció, el qual fou altament influenciat pels corrents neoclàssics propis del context en que visqué.

Història del temple

El 15 de febrer de 1672 els habitants de la vila de Tàrrega presenciaren la caiguda del campanar pertanyent a l'ésglésia parroquial (la qual, cal esmentar, era d'estil romànic, i posseïa una embergadura menor). Amb sa caiguda, el campanar enderrocà notable part de l'edifici.


La preocupació s'estengué arreu: no posseïen incetius i restaven en nefasta conjuntura. En primera instància s'acordà d'adobar immediatament la capella de les Santes Espines, clausurar mitjançant pedra i calç un armari de la sagristia, apuntalar el conjunt de l'edifici, tancar l'arcada restant davant de la rectoria, tapar tots els buits susceptibles de causar danys majors i reforçar la cantonada de l'església propera a l'escala del campanar, mentre es debatia la resolució que calia empendre.

Descripció

La planta posseeix nau central amb capelles laterals, cimbori, i una destacable cúpula. El campanar és de planta quadrada i torre vuitavada; la seva alçada és considerable, del mateix mode que ho és el nombre de campanes que comprèn. La façana (conjunt acuradament restaurat al llarg dels albors del segle passat) acull la portalada a mercè de la qual s'accedeix al cor, que, necessari és d'apuntar-ho, és un bell exponent barroc. Cal esmentar el fet que en l'actualitat, el pintor targarí Josep Minguell (certament reconegut a nivell nacional) resta finalitzant els frescos relatius a la nau central del temple.

L'ORGUE

Construït per l'orguener G. Estadella l'any 1923 va ser restaurat i reparat l'any 1987 per Gabriel Blancafort.

REGISTRES

ORGUE MAJOR (C1-G5)
  • Flautat 8’
  • Bordó 8’
  • Octava 4’
  • Quinzena 2’
  • Ple IV
  • Trompeta 8’
  • Clarí 4’

RECITATIU (C1-G5)
  • Bordó 8’
  • Gamba 8’
  • Celeste 8’
  • Tapadet 4’
  • Quinzena 2’
  • Simbalet III
  • Fagot-oboè 8’

PEDAL (C1-F3)
  • Subbaix 16’
  • Contres 8’
  • Coral 4’

ACOBLAMENTS i EFECTES
  • I/II, I/Pedal, II/Pedal
  • Trèmol (pel recitau)

ENLLAÇOS EXTERNS



51. Orgue de l'Església parroquial Basílica de Santa Maria, Manresa, Bages.

El primer orgue està documentat el 1506. Durant la Guerra de Successió, l’any 1714, un incendi cremà l’orgue existent que fou reconstruït, uns anys més tard, pels mestres orgueners Anton i Josep Boscà. L’orgue actual es va comprar l’any 1957 al monestir de Montserrat (que havia estat construït l’any 1922), per substituir el que varen cremar dia 29 de abril de 1937 (durant la Guerra Civil).
 A l’any 1988, s’estrenà l’ampliació de registres i la restauració que realitzà l’orguener Blancafort. L’organista, que solia ser beneficiat, acompanya el cant religiós i amenitza les funcions litúrgiques. El primer organista fou Rnt. Miquel Aymerich del Bosch, el 1562.

50. Orgue de l'Església de Sant Jaume, Bràfim, Alt Camp.

Sant Jaume de Bràfim és l'església parroquial de Bràfim (Alt Camp). Està protegida com a bé cultural d'interès local.

L'església parroquial de Sant Jaume es troba situada en el centre de la vila. Presenta una façana d'estructura simètrica, amb el campanar a la banda esquerra, de planta quadrada i dos cossos vuitavats en disminució progressiva. La porta d'accés, centrada, és rectangular, amb carreus de pedra regular. S'hi arriba a través de quatre graons. Corona la llinda una fornícula amb la imatge del Sant a qui és dedicada l'església. Al centre de la façana hi ha una gran obertura circular. L'acabament presenta un timpà coronat per una petita espadanya. El material bàsic de l'obra és la pedra. L'interior és d'una nau amb 5 trams, capelles laterals comunicades per obertures d'arc de mig punt, i absis poligonals. La nau es cobreix amb volta de canó amb llunetes, i les capelles amb voltes d'aresta. El cor és als peus.
L'església va ser construïda a les darreries del segle XVIII sobre la planta d'un temple anterior, alguns murs del qual van ser aprofitats. L'obra va ser dirigida per Ramon Sanabra (mestre d'obres), i hi van participar treballadors francesos. El finançament va ser en bona part degut a Joan Busquets, governador de Savallà i Vallmoll. El llit de la Mare de Déu data de l'any 1715, i l'orgue de l'any 1730. Apareix documentada la data de 1794-97 com la del daurat del retaule barroc, obra realitzada per Joan Guasch de Valls.

El 1881 s'hi van fer obres d'ampliació, en construir-se la capella del Santíssim en el lloc que abans ocupava l'antic cementiri.
La parròquia està adscrita a l'arxiprestat de l'Alt Camp, de l'arquebisbat de Tarragona.

49. Orgue de l'Església parroquial de Sant Pius X, El Congrés i Els Indians, Barcelona, Barcelonès.

Un altre temple a destacar d'aquest període és la parròquia de Sant Pius X situat al barri de Vilapicina. Aquest temple es va construir per commemorar la celebració del Congrés Eucarístic Internacional a l'any 1952 a Barcelona. Aquesta església va ser realitzada per l'arquitecte José Mª Soteras Mauri i es va finalitzar l'any 1963. A diferència de molts altres temples, es va construir seguint fidelment el projecte i segons les directrius de l'arquitecte.


La distribució del temple es basa en una nau principal voltada mitjançant una volta de canó, la qual havia estat àmpliament utilitzada en construccions religioses anteriors. No obstant això aporta elements singularment moderns com és la realització d'aquesta coberta voltada mitjançant arcs parabòlics de formigó armat. Aquests arcs es bifurquen i s'entrecreuen entre si.

El entrebigat està format per una armadura sobre el qual es recolzen panells triangulars de formigó armat prefabricat. Aquest predomini estètic de l'estructura realitza la funció de decoració de enteixinat del sostre. A això s'ha d'afegir la immaterialitat d'aquesta coberta suspesa per sobre de l'església i separada de la base de la mateixa mitjançant una franja de vidrieres de colors que aporten una gran lluminositat al temple i alhora una simbologia recuperada dels temples gòtics de " Déu és la llum del món ". La planta baixa del temple està envoltada per un mur d'obra vista. Aquest mur perimetral d'obra vista dóna calidesa a l'interior del temple.S'ha de tenir en compte que ens trobem davant d'un temple de grans dimensions de 1.750 m2 construïts i amb una cabuda d'aproximadament 800 persones assegudes. Aquest temple és el principal equipament del barri del Congrés i és l'element més emblemàtic d'aquesta comunitat.


Imatge parcial de l'Orgue

Aquest temple es completa amb una petita capella del Santíssim de forma ovalada situada en un lateral costat de l'entrada del temple. Està revestida amb materials que aporten recolliment i intimitat com són els murs perimetrals d'obra vista i el fals sostre de fusta. Finalment com a element de referència apareix a l'exterior del temple i separat del mateix un campanar exempt de gran alçada. Aquest campanar també està realitzat amb estructura de formigó armat i facilita la localització i identificació de l'església des de diferents punts del barri

48. Orgue de l'Església parroquial de Maria Reina, Pedralbes, Barcelona, Barcelonès.

L'Església de Santa Maria Reina es troba al barri de Pedralbes, al districte de Les Corts de Barcelona. És obra de l'arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, qui la va dissenyar en estil neorenaixentista, amb una forta influència brunelleschiana. Fou construïda entre 1922 i 1936, com una filial del Monestir de Montserrat —inicialment es va anomenar Església de Santa Maria de Montserrat de Pedralbes— i, igual que aquest, pertany a l'ordre benedictí.

Història i descripció

L'església va ser financiada per Josep Nicolau d'Olzina, qui va suggerir la construcció en estil renaixentista, sense dubte com a reflex del classicisme noucentista de moda a l'època. Les obres van ser interrompudes per l'esclat de la Guerra Civil, per la qual Rubió va haver d'exiliar-se, i van ser finalitzades als anys 1950 per Raimon Duran i Reynals.
Orgue: No es mostren els tubs? Que no disposa de tubs?
El conjunt està integrat per l'església, que està flanquejada per dos claustres, a més d'un campanar i diversos edificis annexes, convertits actualment en un col·legi major. L'església té planta de creu llatina, amb una nau de volta de canó, inspirada en la Capella Pazzi de Brunelleschi, i cúpula semiesfèrica amb tambor octagonal —inspirada en el baptisteri de Sant Joan de Florència—, amb un absis semicircular a la part posterior. A la seva part esquerra té una capella mortuòria amb planta de creu grega i nova cúpula semiesfèrica. El campanar està inspirat en el famós campanile de Venècia.
El pòrtic d'entrada té forma d'arc de mig punt, rematat per un frontó triangular, i està decorat amb pintures de Josep Obiols, realitzades entre 1950 i 1951: la central, sobre la porta d'entrada, està dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu; a les lunetes laterals es troben representacions de Santa Eulàlia i Sant Jordi, patrons de Barcelona i de Catalunya, respectivament.
Aquest monument està declarat com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), inclòs al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona amb el nivell de protecció B.

47. Orgue del Palau Nacional (CCCB), Montjuïc, Barcelona, Barcelonès.

L’orgue d’avui és de grans dimensions. Tot i que va ser construït el 1929, fa més de 80 anys, segueix sent l’orgue més gran de Catalunya i un dels instruemnts més grans d’Europa. Es troba a la sala Oval del Palau Nacional, l’actual Museu Nacional de Catalunya (MNAC).
Per fer-nos una idea del volum de l’instrument, us donaré algunes xifres. Abans, però, una petita introducció per als que no conegueu aquest instrument. Els orgues tenen tecles, com el piano. Però enlloc de tenir un joc de tecles, un teclat, en poden tenir dos, tres i fins a set. Cada joc de tecles va connectat a com a mínim un registre. Un registre és un joc de tubs. En l’orgue els colors i els timbres són molt importants. Cada registre proporciona un color diferent, únic.
Un orgue de prestigi com el del Palau Nacional té cinc teclats (cada teclat té unes 60 tecles, en total, 300), amb 25 registres per teclat. Això et permet tenir activats cinc registres diferents simultàniament i anar saltant d’un teclat a l’altre, sense haver de parar per canviar de registre a mitja peça, o fins i tot fer-ne sonar dos i més a la vegada. Els canvis i variacions de colors i timbres poden ser espectaculars. Alguns orgueners (constructors d’orgues) han arribat a idear enginys extraordinaris per a imitar qualsevol so imaginable a través de tubs amb moltíssimes formes diferents.
Per si no n’hi hagués prou amb això, a més dels cinc teclats de l’orgue del Palau Nacional, l’organista disposa d’un altre teclat que es troba a sota seu. És el pedal, fet amb tecles gegants, que es toca amb els peus. Els organistes han desenvolupat una tècnica especial per fer-los moure, utilitzant, a més, unes sabates especialment dissenyades per a això. Algunes obres s’han escrit només per als peus dels organistes o sovint per a “quatre peus”, és a dir, dos organistes tocant junts.
Com sabeu, un orgue té tubs. I no només els que es veuen des de fora. Sovint, aquests només hi són per a fer bonic. És a dins que aquests instruments amaguen un extraordinari bosc de tubs de totes les mides i formes pensades. De fusta, llautó, amb llengüetes i trossos de metall que es mouen amb l’aire, amb aigua que fa bombolles. Tubs que vibren o que sobresurten de l’orgue. Trompetes, flautes, oboès, trombons. Tubs que imiten el cant de tot tipus d’ocells. Alguns d’ells minúsculs, de sis mil·límetres. D’altres que medaixen més de deu metres de llarg, creant sons tant greus que amb prou feines s’escolten, però en canvi fan retrunyir tota l’estructura de l’instrument i poden canviar el propi batec del cor.
A més d’això, aquest orgue disposa d’un piano incorporat a dins de l’instrument, d’un xilòfon, de campanes tubulars i enormes campanes d’església. Una celesta (un xilòfon molt agut, que té un teclat de piano), un xilòfon greu i tot tipus d’efectes de percussió. Amb els seus 154 registres diferents es poden crear 840 combinacions de sons diferents.
I quants tubs té l’orgue del Palau Nacional? No ho sabem exactament, però, pel cap baix haurien de ser uns 10.000 tubs, connectats amb cables d’aire i electricitat, palanques, manxes i ventiladors per a l’aire, etc. Les xifres maregen. Estaria bé poder fer un sol cop d’ull dins de la maquinària de l’orgue. Es tracta d’un prodigi únic d’enginyeria musical.
La flamant estrena de l’orgue va ser el 6 de juliol de 1929, per a la segona Exposició Universal de Barcelona. El que no us podeu imaginar és el que va passar després. Si l’orgue és monumental, també ho fou la polèmica que va seguir a l’estrena. L’orgue es va convertir en el tema de debat de molts diaris barcelonins, no només d’aquells dedicats a la música, sinó també els d’informació general.
Tot va començar quan Jaume Pahissa escriví una ressenya del concert inaugural al diari “Las Noticias”. el dia següent. El seu article acabava dient: “El órgano debe desaparecer como instrumento musical artístico. Sólo debe conservarse en virtud de la sugestión y del sentimiento que despierta por tradición (…).” En altres paraules, Pahissa deia que l’orgue no era un instrument musical sinó tan sols un instrument per a algunes celebracions religioses i esglésies.
L’orgue del Palau Nacional, era de fet, una excepció. Tot i que ja es tocava a l’antiga Grècia i Roma, fa més de dos mil anys, des de l’edat mitjana havia estat utilitzat exlusivament dins les esglésies. Tanmateix, a finals del segle XIX s’havien començat a construir orgues fora de les esglésies. A Barcelona, el primer orgue profà apareixia al Palau de Belles Arts construït per a l’Exposició Universal de 1888.
A principis del segle XX s’en construïa un al Palau de la Música. Aquest, per tant, era el tercer orgue profà que es construïa a Catalunya. I el més gran que s’ha fet fins avui en dia.
La polèmica sobre si l’orgue havia de ser només un instrument religiós o també un instrument de concert, i per tant profà, va durar mesos. Pahissa i altres músics catalans van esmerçar molts arguments i interessants debats; però la discussió va acabar sense un clar vencedor. Tanmateix, milers de barcelonins van conèixer l’orgue gràcies als cicles de concerts d’orgue que es van fer al Palau Nacional, cada dissabte, fins ben entrada la dècada de 1940.
El 1936, els anarquistes van assaltar i cremar moltes esglésies de Barcelona i Catalunya. Hi van desaparèixer molts orgues que tenien sovint més de dos o tres segles d’història i un valor incalculable. L’orgue del Palau Nacional però, no es trobava en una església, i, per tant, va restar intacte.
Durant anys, fou també l’orgue en que estudiaven els alumnes del Conservatori de Música de Barcelona. Un dia de classe, als anys 1970, es va desprendre un tros del sostre de la Sala Oval. Montserrat Torrents, professora d’orgue d’aquella època, va optar per suspendre les classes, que des de llavors es fan a l’orgue dels Caputxins de Sarrià, en un orgue força més petit.
Des de llavors, i fins avui en dia l’immens orgue del Palau Nacional resta mut, pendent d’una reforma urgent. De fora sembla estar en perfecte estat. Però els orgues necessiten un constant manteniment i, sobretot, que s’hi faci música constantment. I 40 anys d’oblit són molts anys. Com tants altres orgues de Catalunya, l’orgue està abandonat i el seu estat és precari.
Fa uns anys, per subscripció popular, es va restaurar l’orgue del Palau de la Música, que també havia estat abandonat durant dècades. Aquest, però, segueix sent l’instrument més gran de Catalunya, un prodigi de l’enginyaria dels anys 1920. Un immens monument oblidat. Un immens orgue mut.

46. Orgue de l'Església de Sant Medir, Sants, Barcelona, Barcelonès.

La Parròquia de Sant Medir és una parròquia localitzada a Barcelona, un dels edificis de referència del barri de La Bordeta (Sants-Montjuïc).
Va ser creada pe decret signat l'any 1945 pel bisbe de Barcelona Modrego Casaus. Després d'un temps de compartir culte amb  la parròquia de Sant Isidre al Carrer de Santa Eulàlia de L'Hospitalet de Llobregat amb mossèn Joan Bonet i Baltà com a rector, l'any 1949 s'inaugurava una primera petita església provisional situada al número 52 del carrer Constitució de Barcelona. Situat al costat de Can Batlló, l'espai va ser cedit per la família Planas-Pahissa. Projectada per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol, deixeble d'Antoni Gaudí, va ser una realitat sota la direcció de mossèn Amadeu Oller i Berenguer, rector de Sant Medir des de l'any 1948, iniciant així la independència respecte a Sant Isidre.
El dia 4 de setembre de 1960, l’arquebisbe de Barcelona Modrego Casaus va beneir i celebrar la primera missa en el nou i definitiu temple parroquial, al carrer Constitució número 17. A partir d'aquell moment, la parròquia va convertir-se un un pol dinamitzador polític i social de marcat caràcter progressista, influent no només a La Bordeta (Sants-Montjuïc), sinó també a Hostafrancs i altres barris propers.

45. Orgue de l'Església de Sant Francesc d'Assís, Putxet, Barcelona, Barcelonès.

Es va fundar el 1940. Finalitzada la Guerra Civil, i després de diversos intents en dècades anteriors, es va obrir aquesta casa que ja des dels seus inicis es va dedicar a tasques pastorals ia l'ensenyament a les Escoles Antonianas. Durant algun temps va ser seu dels estudiants religiosos de filosofia i teologia. En els moments actuals les tasques bàsiques són la pastoral, en els seus vessants eclesial, catequètica i formativa, i els compromisos socials a Càritas, assistència social i Associació "Dones Llatines sense Fronteres".
Una fita important va ser la inauguració l'any 2000 del "Centre Sant Francesc d'Assís" que amplia notablement les dependències ja existents possibilitant dur a terme noves tasques. El grup missioner i el nombrós planter de joves, amb esperit creatiu, enriqueixen l'ampli ventall de possibilitats.

44. Orgue de l'Església de Santa Coloma de Marata, Les Franqueses del Vallès, Vallès Oriental.

L’església parroquial de Marata, dedicada a santa Coloma, és romànica, segle XI , ha estat però modificada posteriorment consta de tres naus, de les quals les laterals foren afegides més endavant a la fàbrica primitiva.

L'absis és semicircular amb tres finestres, decorat exteriorment per bandes i arcuacions llombardes. El cos del campanar s’aixeca sobre la façana de ponent de l’edifici.




El 1975, en fer unes obres al paviment, es descobriren deu sitges obertes al subsòl de l’església; hom creu que devien servir per a guardar-hi blat i que són anteriors a la fàbrica de l’església. Es conserva una imatge de la Mare de Déu del Roser del segle XVII.





43. Orgue de l'Església de Sant Martí, Cassà de la Selva, Selva.

L’església parroquial de Cassà de la Selva, advocada a Sant Martí, la descripció tècnica ens diu que el temple és bàsicament d'estil gòtic i presenta una planta de creu llatina. Antigament havia existit una església més petita d'estil romànic. De l'existència d'aquell temple hi ha algun vestigi (una gran arcada romànica, restes de capitell, columnes i pedres amb punt d'arcades, etc.). L'actual església parroquial de Sant Martí és gòtica del segle XVI, amb elements renaixentistes a la façana i neoclàssics en les capelles del creuer. La nau mesura 32,30mts per 10,25mts d'ample. El creuer fa 46mts de llarg per 6mts d'ampla. El campanar, per la seva part, mesura 45,50mts. De l'interior destaquem les claus de volta on apareixen esculpits Sant Martí, cavaller en una i Sant Martí, bisbe en una altre.

En l'últim terç del segle XVI l'estructura arquitectònica d'aquell temple és insuficient. Es decideix la construcció d'un nou temple en creu de migdia i més tard el de la part de tramuntana. Els finestres neogòtics de la nau foren dissenyats per FÈLIX DE AZÚA DE PASTORS ( Barcelona, 1874 – 1939 ) l'any 1906 i construïts a partir de l’any 1926.

42. Orgue de l'Església Parroquial de Sant Pere i Sant Pau, Canet de Mar, Maresme.

Origen. Primera església

Consta en una vella escriptura de l’arxiu parroquial que antigament, degut a les freqüents incursions dels pirates, poca gent habitava a la vall i ribera de Canet. Les poques cases que hi havia eren de Sant Iscle de Vallalta, parròquia antiga existent ja a 1090, en què fou consagrada l’església. A l’arxiu parroquial de S. Iscle hi havia una escriptura de 1314, en la que figuren Margens, Andreu i Ferrer de Canet. Quan les cases de la vall de Canet passaren de 30, llurs habitants acudiren al Bisbe de Girona, Jaume de Cardona, i li demanaren permís per a edificar una església a la vall. Malgrat la forta oposició dels de Sant Iscle, el Vicari General, Bartomeu Travesseti, després de visitar el lloc i oït els de Canet i de Sant Iscle, donà la raó als de Canet, concedint-los a 30 de Maig de 1461, l’autorització demanada. Amb un any els canetencs aixecaren el temple que estava situat a en l’actual plaça del Santuari de la Misericòrdia, i era petitet, doncs només feia 12,40 metres de llargada i 6,80 d’amplada. L’any 1569, els de Canet feren vot d’anar cada any a l’ermita de Nostra Dona del Corredor, si la Mare de Déu els lliurava de la peste. Aquest vot es complia el dilluns de Pasqua. Hi anaven jurats, rector, predicador quaremal i obrers, i una dona per fer el dinar. Des de l’any 1732, per commutació d’un Prelat, es va al Santuari de la Misericòrdia on es fa la conclussió de la Quaresma.

Segona església

A mida que passaven els anys augmentaven les cases de la vall i ribera de Canet. A mitjans del segle XVI eren ja 180. Com que els habitants no cabien a l’església, volgueren fer un temple nou, però no s’avien quant al lloc. Els pagesos el volien prop del Pinar lloc on llavors hi havia una frondosa pineda; els pescadors, en canvi, el volien més a prop de la mar, a la quintana de can Bigas. A la fi s’escollí aquest lloc. Essent obrers, Miquel Flaquer i Cabanyes i Bartomeu Roig, fou comprada a Francisca Bigas, vídua i al seu fill Bartomeu Bigas, una peça de terra de vint-i-dues canes i tres pams. Acudiren el Sr.Bisbe de Girona, Benet de Tocco, qui a 31 d’agost de 1579, facultà als de Canet per alçar un temple nou dedicat a Sant Benet. No és estrany que el senyor Bisbe volgués que fos dedicat a Sant Benet, ja que ell es deia Benet i hi havia estat monjo benedictí. Començaren els treballs. Mossen Benet Buscatells cedí a l’Obra la Pedra de la Vila, situada al mas Sanou mitjançant la paga d’un cens anual de 11 sous. L’arquitecta de l’església era Onofre Anrich. Amb el bon desig de que l’església fos prompte acabada, tots els canetencs es comprometeren a donar, fins que l’església fos feta, el vintè dels fruits de la terra, de les ganàncies i jornals. Es comprà (1583) a Guillem Doy un tros de terra per fer la rectoria en el lloc anomenat Sant Feliu. Es feren porta dos càrrecs de pedra picada de Menorca, que serví per fer la volta de l’església. En aquest entremig Amador Forlià, amo dels mas Sanou acensà a favor de l’església parroquial el terreny que avui ocupa l’Hospital de la Vila. Els obrers de la parròquia posaren la primera pedra a l’hospital. Hospital i església de la Divina Pastora són de la parròquia.
No eren ni podien ésser del Municipi, perquè quan Forlià va donar el terreny per a Hospital i s’edifica la casa no hi havia Municipi a Canet. Això era l’any 1586 i no hi hagué municipi fins a l’any 1599. Anaven avançant les obres del temple, sense que fos capaç de deturar-les la paga de 300 lliures que el nostre Senyor Marquès sol·licità de l’Obra com a donatiu. Els canetencs devots de Sant Pere i Sant Pau demanaren al Sant Pare autorització per traslladar dels titulars del temple antic al nou que així fou dedicat a Sant Pere, Sant Pau i Sant Benet. Per fi a 6 de març de 1595 fou beneït el nou temple, i a 25 del mateix mes i any i fou traslladat el Santíssim Sagrament pel M. I. Sr. Pere Terroja, Vaicari General del Bisbe Cassador. Aquest mateix any 1595 comença el primer llibre de Baptismes, on en la primera pàgina es troba la nota de la benedicció del temple. El primer batejat és un nen i es diu Bernat Figuerola. Aquell any, començant pel març, hi havia a Canet 43 naixements. Abans ja hi havia llibre de defuncions. El primer llibre d’òbits comença a 1558 i en un any hi ha 7 difunts, i a l’any següent 9. A 1586 ja es predicava per la Quaresma. Consta que aquell any es donaren 25 lliures al predicador quaresmer. A 30 de novembre de 1604 nasqué a Canet el Venerable Fr. Gabriel Macià de Canet, caputxí, la vida del qual escrita per Fr. Aranasí de Barcelona, fou publicada pel Dr. Joan Macià, degà de Vic i nebot del Venerable. A les darreres del segle XVI està constituïda la vila de Canet amb el seu Municipi i el seu magnífic temple. El Sr. Rector de Sant Iscle, en virtut de la concòrdia feta a 1579, vingué a viure a Canet deixant allà el Sr. Vicari, de manera que, encara que la parròquia era allà, el Sr. Rector vivia a Canet. El primer Rector de Sant Iscle que vingué a viure aquí, fou Mossèn Bartomeu Pla, a 1582.

Creixença

A l’any 1613 a l’església nova de Canet ja hi havia les administracions dels altars del Roser, Sant Elm, Sant Joan, Sant Cosme i Sant Damià, les Animes i el Santíssim Sagrament. A 1625 mor el Rector Miquel Bru i deixa 50 lliures per ajudar a pintar els quadres de l’altar major. Dos anys mes tard s’ajustà amb Mestre Francesc Fornés , daurador de Barcelona, el daurar l’altar major. La pintura i daurat de l’altar no acabà fins a 1630. Aquest mateix any es feu la calaixera de la sagristia. Aquesta calaixera no existeix. L’actual es més moderna, fou feta el 1797. A 1651 ja hi havia orgue que tocava el Mestre de la Universitat de la vila pel preu de 5 lliures. Aquest orgue era petit, i els canetencs acudiren al Sr. Bisbe qui els facultà per pescar tots els dies de festa durant dos anys donant la quarta part del peix a l’Obra per l’orgue. L’any 1664 es feu una campana que és la que a dalt del campanar mira a sol naixent. L’any 1671 el Vicari General de Girona concedí llicència per col·locar al mig de l’església un túmul de la Mare de Déu de Agost i un altar on és pogués celebrar la santa Missa per la Missa per la festa i sa vuitada. L’any 1674 es feu la campana, que darrerament fou posada a la capella del cementiri. El dia 29 de juny, festa del Patró de Canet, Sant Pere, de l’any 1676,cantà aqui la seva primera missam Sant Josep Oriol. Fr, Josep de Canet, caputxí guardià del convent de Mataró, donà a l’església de Canet dos trossets de Lingum Crucis dins una creu de Caravaca, i el Bisbe de Girona Fr. Alonso de Balmaseda, en 1674, manà que es posessin a la pública veneració.

Capella del Santíssim

Anava creixent la vila. L’any 1689 hi havia a Canet 400 cases amb 1,000 ànimes de comunió. Els canetencs volgueren millorar el temple i aixecaren la capella del Santíssim. Dirigí les obres Pau Paratge, negociant, quedant acabada la capella l’any 1716. Passaren alguns anys; i a 1748, 1749 i 1750 fou esgrafiada i pintada, resultant tan bella que no te parió en tot el Maresme. També fou feta la graderia de l’altar major; en la primera grada està molt visiblement gravat l’any 1717. Llavors ja hi havia Capella de música composta de mestre de capella, dos violinistes, un baixonista i un organista. A 1718 d’ordre del Sr. Bisbe, Miquel Joan de Taverner es tret de l’altar i quadre de Sant Francesc Xavier que hi havia a la Misericòrdia i es portat a la parròquia. Per aquest temps ja es feia la processó de la Santa Relíquia. A 1719, fou creat el càrrec de sacerdot sagristà. A 1721 es feren fer dos bordons, dos candelers i la cullera de batejar, tot de plata.

41. Orgue de la Basílica de Santa Maria, Ripoll, Ripollès.

El monestir de Santa Maria de Ripoll és un edifici conegut com a monestir benedictí a la localitat de Ripoll, Catalunya. El monestir, fundat cap a l'any 880 pel comte Guifré el Pilós- segurament sobre un de l'època visigòtica (589) destruït pels àrabs-, va esdevenir lloc d'enterrament dels comtes de Barcelona i Besalú i un centre cultural de scriptorium molt important de la Catalunya medieval, amb una projecció a l'alçada d'altres abadies europees d'aquest període com Saint-Denis, Fleury o Montecassino. Va ser declarat bé cultural d'interès nacional l'any 1931.
 L'edifici va passar per diverses ampliacions, reformes i reconstruccions degudes
a falta d'espai, incendis, pillatges i finalment profanacions de tombes durant la guerra civil espanyola,per la qual cosa del gran conjunt monàstic només resten la basílica i el claustre reconstruïts i l'edifici adossat al claustre, antic habitatge del vicari i en l'actualitat seu de l'ajuntament de la vila.
Al segle XII es va realitzar una nova portalada en forma d'arc de triomf i que és tinguda com una gran obra de l'escultura romànica monumental a Catalunya, amb la imatge central superior de la Maiestas Domini, l'apostolat i escenes de l'Antic Testament.
Es preveu que aquesta basílica disposi d'un nou orgue per a l'any 2017.

40. Orgue de l'Església del Santuari de la Mare de Déu del Miracle, Riner, Solsonés.

L'origen del santuari cal buscar-lo en l'aparició de la Mare de Déu a dos infants, Celdoni i Jaumet, de la masia la Cirosa que s'aixeca a poc més de cinc cents metres al nord de l'església del Miracle.
Segons consta als documents del procés canònic instruït pocs dies després d'aquests esdeveniments, l'any 1458 Catalunya estava afectada per una epidèmia de pesta bubònica. El dijous, 3 d'agost d'aquell any, cap al tard, la mestressa de la Cirosa, de nom Constança, es trobava al guardant el ramat en un prat conegut com el prat de Bassadòria acompanyada de dos filla seus, el Celdoni i el Jaumet. Quan el més gran dels dos germans, el Celdoni, va veure anar a girar les mules que també pasturaven vora el prat, va tenir un gran ensurt quan es va trobar «davant una cosa semblant a un bell infant, la qual estava aguinollada ab les mans juntes envers lo cel, ab una bella creu que tenia en les mans, ab nostre Senyor que era crucificat». Vestia «una manteta vermella fort gallarda que li tocava en terra, així com estava aguinollada, tot entorn d'ella.»
El nen, en veure aquella aparició, va fugir espantat «tanta fou la por que se meté en ell que tot el món li semblavee barranchs». l'Aparició li va parlar però el nen, en la seva fugida tan sols va entendre que deia O fill fes-te ençà, e digues al poble...setmanes. A l'arribar al costat de la seva mare, en veure'l aquesta tan trasbalsat, va començar a interrogar-lo. Assabentada del què li havia passat, la mare va voler comprovar-ho i es va acostar al lloc, però una por irracional li ho va impedir i es va limitar a aguaitar el lloc des d'un tros lluny sense que copsés res estrany.

Una estona després en Jaumet va anar a recollir el ramat i en anar a arreplegar una ovella que s'havia esgarriat. De sobte es va trobar davant d'una petita nena. El Jaumet va coincidir en descriure-la amb els mateixos trets que havia aportat el seu germà tot afegint-hi, però, que tenia els cabells llargs i rossos, que estava agenollada vora d'un ginebró i que portava una bonica creu a l'espatlla «semblant a una que 'n ha en lo altar de Sant Sebastià de Riner». També va afegir que la nena li havia parlat tot dient-li: «Digues al poble que fasse preocessons, e que les fassen devociosament, e que's confessen e que's convertesquen e que tornen a la part de Déu, e que si'u fan, Déu los ho relevarà. Digue-los que si no'u volen creure, mon fill los ho farà creure» per acabar amb aquestes paraules: «No'y ha infant de quatre anys avant que no trossege lo meu fill». Dit això, la nena es va aixecar, li va posar la creu a la mà esquerra i li va besar la mà dreta. Al cap d'uns instants, va recuperar la creu, se la va tornar a carregar al coll, ben alta, i va desaparèixer, amb les mans juntes per entre unes roques de la Bassedòria que hi havia al costat de l'alzinera Dòria, talment tingués la via de Torredenegó.
Quatre dies després el Jaumet va arreplegar la pesta. L'endemà, en Pere Ots, metge de Sant Just d'Ardèvol que passava pel pla de Vilaseca de tornada cap a casa seva després de visitar un empestat a la masia de Fornells, de sobte es va quedar clavat collat per una força invisible vora «d'un gran ginebrar que'y ha prop lo camí general que va dels Estanys a Cardona». Després de persignar-se i asseures vora del camí, va sentir una veu que li va dir: «Per què no vas a la Cirosa per un infant que'y ha malalt, e recitar t'ha les paraules que l'a dita la Verge Maria?». Després d'intentar diverses vegades de continuar el seu camí sense aconseguir-ho, va decidir acostar-se a la Cirosa. Allà, efectivament, va trobar-hi el Jaumet malalt i va escoltar la seva explicació de l'aparició. Dos dies després, en Jaumet moria a l'edat de deu anys.

Aquesta és la versió oficial i, per tant, la més difosa d'uns fets prou extraordinaris com per a justificar l'erecció del Santuari del Miracle. Hi ha, però, una segona versió, molt menys coneguda i publicada pel folklorista Joan Amades segons la qual un dia de gran tempesta, un pastor es va refugiar en una balma excavada sota una gran roca. El pastor es va quedar adormit i, en despertar-se, va veure que l'aigua de la intensa pluja havia descalçat aquella gran pedra que, sensa dubte, l'hauria ben esclafat mentre dormia si no hagués estat perquè la Mare de Déu s'havia estat palplantada a l'entrada de la balma sostenint-la únicament amb la força dels seus braços fins que el pastor s'havia despertat.
L'església del Miracle, on es venera la Mare de Déu del Miracle, és un centre de pelegrinatge i devoció mariana des de la seva aparició l'any 1458. Hi ha molts goigs, cants i oracions a aquesta advocació mariana, a qui s'invoca en cas de necessitat d'aigua i de protecció dels conreus. L'actual església és la tercera que es va construir. Es va començar el 1652 i resta inacabada amb alguns vestigis de la segona església, d'estil gòtic. S'hi pot admirar la imatge primitiva de la Mare de Déu, del segle XV; el retaule gòtic-renaixentista de la capella del Santíssim, del segle XVI; el retaume barroc presidint l'església, del segle XVIII; l'altar de pedra, del segle XVIII; i l'orgue, del segle XVI-XVII.

39. Orgue de l'Església de Sant Jaume, Ulldemolins, Priorat.

L'esglesia de Sant Jaume d'Ulldemolins es una de les mès completes obres del renaixement a Catalunya. Pot adscriures a la denominada Escola de Camp de Tarragona. Va ser projectada per Mn. Jaume Amigó, fill d'Ulldemolins i rector de Tivissa i va ser construida entre el 1584 i 1591, sota la direcció de Pere Blai.
El seu emplaçament en una posició un tant lateral fa que des de llevant, nort i ponent, el volum de l'esglesia destaqui plenament sobre la resta del poble d'Ulldemolins.

L'edifici té una sola nau de la que destaca el cos superior del campanar de toxo massís. Aquesta nau té cuatre capelles a cada costat, presbiteri i dos sacristies. El peu del campanar forma una capella, i simetrica a l'anterior n'hi ha una altra davall les escales que condueixen al cor, a partir del que s'accedeix a les galeries superiors que ocupen ambdos costats de l'esglesia. L a nau es cobreix amb una volta de toxo amb llunetes i el presbiteri i el cor amb una volta d'artista també de toxo.

Destaquen com elements mès rellevants el seu campanar i la façana. El campanar s'estructura amb cinc nivells, el primer de pedra i els altres de toxo massís amb una successió de planta cuadrada, octogonal i circular que combina els models italians amb altres trets del seu projectista.
La façana principal, d'estil clarament reinaixentista, de carreus rectangulars i composició vertical. La porta té un arc pla amb dovelles, frontó corb i ocul, enmarcat per un arc de mitja punta i frisat d'ordre doric.

38. Orgue de l'Església de la Mare de Déu dels Dolors, Vic, Osona.

Església i dependències religioses ubicades a la part baixa del turó, en un espai proper al portal de Queralt. Fou durant el segle XVIII que es construí l'església de la congregació dels Dolors de la mà de l'arquitecte Josep Morató. La presència de l'església condicionà la formació de les cases que fins al moment havien configurat l'accés per la plaça de Santa Elisabet.
D'època barroca. Construïda per l'arquitecte Josep Morató i Soler a començaments del segle XVIII.
El retaule barroc (reproduït fidelment després de la seva destrucció durant la Guerra Civil) i la imatge de la Verge són obres de l'escultor Vicenç Real (1760). La decoració pictòrica fou realitzada pels germans Sala i Josep Gallés l'any 1887. És la seu de la Congregació dels Dolors que cada diumenge de rams organitza la tradicional processó dels armats pels carrers del centre històric. 
 L’església i el retaule foren refets després de la Guerra Civil. No s’ha intervingut arqueològicament a la zona però hi ha diverses notícies d’un carrer, al costat nord de l’església, que anava fins a la ronda darrera la muralla. Al segle XII, hi hagué un forn de pa, al cap del Carrer dels Dolors, prop de la Catedral. El 1724 hi ha la construcció de l’església, moment en que s'inicien les obres impulsades per la congregació dels Dolors. El 1728 hi ha la inauguració de l’església de la congregació dels Dolors. Sobre el creure té una cúpula aplicada a una nau curta.

37. Santa Maria de Valldeflors, Tremp, Pallars Jussà.

La descripció tècnica explica que és una església de nau única, amb capelles laterals, fals creuer i absis semicircular, amb contraforts a l'exterior que li donen un aire gotitzant. En l'alçat de l'interior, el més remarcable és el contrast dels elements clàssics dels suports i les cobertes de creueria, no estranyes tanmateix a l'arquitectura catalana del segle XVII. L'interior conserva, malgrat la supressió del cor central de canonges , de l'orgue barroc que arranjava Frederick Stark Pearson (Lowell, Massachusetts, 5 de juliol de 1861 – RMS Lusitania, 2 de maig de 1915) l'any 1922, i la destrucció dels retaules durant els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el Govern de la II República Española , part del mobiliari i la imatge de Santa Maria de Valldeflors, obra del segle XV, molt modificada.



El frontis, coronat per un gran entaulament que ressegueix els dos vessants de la teulada, és un ampli pany nu amb excepció de les obertures de l'òcul i la portalada, distribuïts en l'eix central. El portal, que du la data de 1642, és un arc de mig punt, flanquejat per parelles de columnes estriades d'ordre corinti sobre ampla socolada que, avançades sobre el pla del mur, sostenen un entaulament amb frontó circular trencat que s'obria a una fornícula, avui desapareguda.

L'obra de l'església no fou pròpiament enllestida fins que el 1908-9, s'acabà el campanar, projectat per l'arquitecte Roc Cot i Cot (Barcelona, 1865 - ibídem, 1909), en ubicar sobre el cos inferior quadrangular un de vuitavat, neomedievalista, desproporcionat a causa de l'alçada més reduïda que la del projecte original, i una glorieta de ferro que el corona.

El seu orgue fou construït per Ricardo Rodríguez al 1916 i restaurat per Gerhard Grenzing

36. Orgue de l'Església de Sant Bartomeu, La Sénia, Montsià.

L’església de Sant Bartomeu de la Sénia fou construïda al segle XVIII seguint paràmetres d’estil barroc. De fet a la clau de volta que hi ha damunt el cor es conserva la data de 1701. El campanar és de planta quadrangular fins a l’alçada del tram de les campanes on pren un perfil vuitavat.

Es va construir entre el 1756, data en que li fou encarregat al mestre d’obres Antoni Meseguer i el 1765 (apareix en una pedra a la part superior), tot i que la cúpula superior es va finalitzar per les festes constantinianes de l’any 1913.
El temple  és d’una única nau, amb l’absis poligonal, amb capelles laterals entre els contraforts. La volta de la nau és de creueria i està dividida en quatre trams a partir d’arcs torals. Al primer tram es situa el cor damunt un arc carpanell.
La porta principal és molt austera, amb llinda i frontó. Damunt hi ha una petita capella amb la imatge del titular, Sant Bartomeu, sota un frontó partit.