78. Orgue de l'Església Santa Maria, Barberà del Vallès, Vallès Occidental.

Orgue Major

Violón 16′
 Flautado 8′
 Flauta cónica 8′
 Octava 4′
 Flauta de noche 4′
 Sesquialtera 2 2/3′
 Quincena 2′
 Lleno de 3-4 hil. 1 1/3′
 Trompeta Real 8′

Cadireta Interior

Tapadillo 8′
 Flauta de harpa 8′
 Unda maris 8′
 Octava 4′
 Flauta chimenea 4′
 Flageolet 2′
 Decisetena 1 1/3′
 Ventidocena 1′
 Cimbala de 3 hil. 1/2′
 Cromorne 8′
 Tremulant

Pedal

Subbajo 16′
 Flautado 8′
 Corno de Gamuza 8′
 Bajos 4′
 Lleno de 3 hil. 2 2/3′
 Fagot 16′
(II-I, II-P, I-P)

Datos técnicos:
Spiel- und Registertraktur rein mechanisch, Schleifladen Spieltisch angebaut.
Caja: Massivholz- Eichengehäuse
 Planificación: Andreas Heinzle
Armonización: Hans Späth
Realizado en 2004 por : Späth Orgelbau-Team, Rapperswil

77. Orgue de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, Barcelona, Barcelonès.

L’orgue de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor està situat en el cor de l’església, damunt mateix de la porta principal. La consola ocupa la posició central i està orientada a l’altar major. Darrere d’ella hi ha una façana flanquejada per dues torres, tot de fusta pintada, a l’interior de la qual hi ha disposats 29 tubs. La corona l’escut quadribarrat de la Basílica, el mateix que el de la casa reial. La maquinària de l’orgue pròpiament dita està ubicada sota l’arcada gòtica central del cor. Aquesta és una solució insòlita i força original, que permet que tot l’orgue treballi sota la modalitat organística anomenada «expressió».

La Basílica ja tenia orgue el segle XV. La primera notícia és del 1497. Per tant, podem suposar que, anteriorment, s’havia plantat el primer orgue de l’església en una data que ens defuig, però que potser caldria situar a la primera meitat d’aquell segle. En efecte, la construcció de l’església durà uns cent anys (1342 – ca. 1450). El segon orgue de la Basílica és del segle XVII (1632) i, posteriorment, l’any 1793 fou construït un tercer orgue, obra de Josep Pujol.
Els tres primers orgues estaven situats a l’altar de Sant Frederic.
Dins l’entorn organístic de Barcelona, l’orgue de Sant Just és un dels pocs instruments que van sobreviure a la guerra civil (que va devastar més d’un 90% dels orgues a Catalunya) i per tant mereix una atenció especial com a llegat dels orgues que han arribat als nostres dies.

Aquest instrument és el darrer esglaó d’una llarguíssima tradició d’orgues a la Basílica dels màrtirs Just i Pastor, que arrenca de 1495, a l’entorn del qual va produir-se una gran activitat cultural, musical i litúrgica. Gràcies a un estudi històric obra d’en Rafel Alcalà, podem conèixer en bona part aquest periple, i especialment els orígens de l’instrument actual.

L’orgue actual, el quart, fou construït per Miquel Beltran entre els anys 1906 i 1907 a partir de bona part de material preexistent, concretament els tubs. És, per tant, un instrument centenari, que va quedar intacte l’any 1936. Un examen d’aquests tubs ens confirma aquesta dada ja que la seva fesomia es correspon a un estil de construcció anterior al segle XX.

Aquest instrument representa una simbiosi. D’una banda, hi ha l’orgue major que es correspon a l’estil preexistent, el qual, en l’època de la reconstrucció de l’orgue, ja havia entrat en franca decadència. En efecte, l’orgue clàssic, que generalment és de transmissió mecànica, posseeix una estructura fònica distribuïda en les famílies de registres típiques de l’orgue barroc (flautes, mixtures, mutacions i llengüeteria reial).

En canvi, el segon teclat, l’expressiu, és de caire romàntic, un estil més a la moda en l’època de què estem parlant: es tracta d’un cos dins d’una caixa expressiva, format per jocs d’estil mordent (Gamba-Celeste) més una llengüeteria de caire més simfònic (fagot, oboè, veu Humana…).

Per tant, aquest instrument és un híbrid entre l’escola «barroca», en decadència, i l’escola romàntica emergent, segons els gustos musicals de l’època.

La raó més versemblant és l’aprofitament dels tubs dels instruments anteriors (d’estil barroc o clàssic) per fer el cos major, mentre que el cos expressiu és de nova planta. Aquest creuament dóna lloc a solucions ben peculiars, com la doble caixa expressiva de què disposa l’instrument: a part de la caixa del cos expressiu, unes gelosies donen expressió al conjunt de l’instrument. Aquest és un efecte molt valorat en una època on tant la literatura en voga com la funció d’acompanyament es fonamentaven en aquest recurs expressiu.

Per tant, es pot concloure que l’orgue de la Basílica dels sants Just i Pastor és un instrument peculiar i únic per la seva configuració i que l’estat i qualitat dels seus elements interns (salmers, tubs, alimentació d’aire, etc.) justifica una restauració fidel a l’instrument (reconstruït), original d’en Miquel Beltran. Aquesta restauració és obra de l’orguener Joan Carles Castro.

76. Orgue de l'Església de Santa Maria, Olesa de Montserrat, Baix Llobregat.

L'església de Santa Maria d'Olesa és l'església parroquial d'Olesa de Montserrat. Es troba situada al punt més alt del nucli antic de la vila, al mateix lloc on es bastí el Castell d'Olesa del qual en resten pocs vestigis.

Història

Lligada secularment al bisbat de Barcelona, l'església d'Olesa és una de les més antigues del bisbat de Sant Feliu. La primera menció fins al moment coneguda és un document de l'any 1012, però l'església havia d'existir de molt abans, segurament des del segle X, sota l'advocació de Santa Maria i Sant Joan d'Olesa.

Sabem que l'any 1110 la família noble dels Castellví es va implicar en la construcció d'un nou temple romànic que va ser consagrat pel bisbe de Barcelona Guillem de Torroja el 24 de gener de 1147.

Al cap de dos segles escassos, l'església ja havia quedat petita i l'any 1342 el bisbe Ferrer d'Abella va autoritzar la construcció d'un nou temple.

L'any 1359 el prior de Montserrat Jaume de Vivers va comprar al rei Pere III el Cerimoniós la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi d'Olesa de Montserrat, juntament amb el castell de Sant Pere Sacama. Amb això el monestir de Montserrat va assolir el domini total de la vila d'Olesa i el prior en primer lloc, i posteriorment l'abat de Montserrat, van passar a exercir al mateix temps de baró de la vila i de rector de la parròquia.

L'any 1425 es va beneir el retaule major d'estil gòtic.

A finals del segle XVI, l'església va tornar a quedar petita i l'any 1589, per determinació del Consell de la Vila d'Olesa, es va decidir emprendre un nou projecte d'ampliació del temple parroquial. Aquesta nova església constava de tres naus; la central era la principal i estava coberta per una successió de voltes d'ogives unides per claus de volta i col·locades entre arcs torals de mig punt. Al centre d'aquesta nau hi havia un orgue de tubs del segle XVII (beneït el 1672), obra de l'orguener Pere Carrera, i a l'absis s'hi trobava el retaule major d'estil renaixentista.

L'antic retaule major, contractat l'any 1632, va ser realitzat per Pau Boixadell i Joan Generes, els millors artesans de l'escola de Manresa. Damunt d'una base de pedra polida negra s'hi aixecaven tres pisos on hi eren situades, segons una pensada disposició, les imatges en talla dels apòstols i relleus amb els misteris de la vida de la Verge. El cos central inferior era presidit pel sagrari i damunt seu hi havia la grandiosa imatge de l'Assumpció de Maria. Segons estudi de Mn. Lluís Feliu, tota l'obra del retaule, acabat en policromia, era admirable, però el pot de la confitura era la imatge de l'Assumpció de Maria, obra de l'escultor Josep Ratés.

Aquesta és l'església que va arribar fins al 21 de juliol de 1936, dia en que fou destruïda.

Tot i una primera reconstrucció duta a terme entre 1940 i 1945 per Mn. Llàtzer Torà, l'obra de l'església va quedar envoltada d'un cert aire de provisionalitat.

Per iniciativa del rector Mn. Lluís Sitjà, l'any 1955 es van iniciar les obres de construcció d'un nou temple parroquial més ampli. Això va comportar l'ensorrament de bona part de les estructures que s'havien salvat l'any 1936.

L'obra del nou temple va finalitzar l'any 1956. Posteriorment es van construir el Baptisteri, la capella del Santíssim i la Sagristia.

Activitat actual

L'any 2008, després d'anys de treball per part de la parròquia de Santa Maria i de l'Associació d'Amics de l'Orgue i de les Arts d'Olesa, es va inaugurar el nou orgue de tubs de l'església, impressionant obra del mestre orguener Joan Carles Castro que presideix el presbiteri.

L'Orgue

Instrument contruït l'any 2008 per Joan Carles Castro.

Disposició

I. Manual: Orgue Major 56 notes (C-g’’’)

Flautat Violó 16’
Flautat 8’
Salicional 8’
Bordó 8’
Octava 4’
Tapadet 4’
Dotzena 2 2/3 ’
Quinzena 2’
Plens IV
Corneta V
Trompeta Real 8’
Clarí 4’


II. Manual: Recitatiu/Expressiu 56 notes (C-g’’’)

Flauta Harmònica 8’
Violó 8’
Viola de Gamba 8’
Veu Celeste 8’
Flauta Octaviant 4’
Viola 4’
Sesquialtera II
Octaví 2’
Piccolo 1’
Trompeta Harmònica 8’
Fagot-Oboè 8’
Veu Humana 8’

III. Pedal 30 notes (C-f’).

(Subbaix 32’)
(Contres 16’)
Subbaix 16’
Contres 8’
Baix 8’
Coral Baix 4’
Contrafagot 16’
Baixons 8’

Trèmol
Ocellets
Carilló

Acoblaments II/I, II/P, I/P.

Salmers, tracció i tiradors de registres, mecànics.

(Nota : els registres entre parèntesi són pensats per una futura fase).

Caixa expressiva en el segon manual.

74. Orgue del Monestir de Sant Joan Bautista, La Pobla de Mafumet, Tarragonès.

En època medieval, l'església era sufragània de la parròquia del Codony, terme del qual en formava part. Cap a la fi del segle XVIII, la població va augmentar molt notablement i es va fer necessària la construcció d'un nou temple. El seu element més destacat és el campanar, dividit en tres trams. La base és quadrada, el cos central és octogonal i el tram superior, més estret, és també octogonal i està cobert amb una cúpula.

75. Orgue de l'Església de la Mare de Déu dels Àngels, Llívia, Cerdanya.

L'església de la Mare de Déu dels Àngels de Llívia és una obra del municipi de Llívia (Cerdanya) que s'aixecà els segles XVI i XVII sobre d'una altra d'anterior, aprofitant-ne els materials. Ambdós edificis estan inventariats de manera separada: l'església forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i les Torres de l'Església de Llívia estan declarades bé cultural d'interès nacional.

L'Església

L'Església de Santa Maria del Puig, a l'antiga població al Puig del Castell, està datada des del 835. La construcció de l'Església de la Mare de Déu dels Àngels, a finals del segle XVI, es va iniciar quan la vila es recuperava de la desfeta soferta durant el segle XV, presidint el nou nucli de població al peu del Puig del Castell. Aquesta església substitueix la del 1277. M.Vilaseca i Narbona féu un estudi rigorós de cadascuna de les lloses publicat al IXè Quadern d'Informació Municipal, de Llívia de l'any 1989. L'orgue fou construït a Collbató.

Exterior

És una església d'una sola nau central amb cinc capelles laterals a cada costat. Les voltes de creueria descansen sobre permòdols i les seves nervadures es tanquen en unes claus de volta historiades. El cor es troba al primer tram de l'edifici, recolzat sobre una arcada gòtica transversal. Hi ha petites finestres a la part superior dels murs laterals, dues més de vidrieres als costats de l'absis, amb una rosassa central, representant Sant Guillem.

La façana principal és llisa, amb una rosassa superior. Té un portal renaixentista. A banda i banda de la façana hi ha dues torres rodones de defensa que li confereixen un aspecte d'església fortalesa. L'església té una altra entrada més petita orientada a migdia. L'anterior està a ponent. El campanar està al nord-est de l'església, és de planta quadrada esvelt i auster. El nivell on hi ha les campanes està separat per motllures i construït amb carreus. Els sis finestrals estan coronats per una barana, un alçat prismàtic i penell.

Interior

De l'interior de l'església destaca la forma poligonal de l'absis, pla per la part exterior. Té sis trams amb cinc capelles laterals entre els contraforts. Les voltes de creueria descansen sobre permòdols i les seves nervadures es tanquen en unes claus de volta, on hi són representades la Mare de Déu dels Àngels, l'heràldica de la família Descatllar i altres claus historiades. A la paret nord les finestres estan tapiades i totes les vidrieres que figuren són dels anys 50. Hi ha lloses sepulcrals al bell mig del passadís central de la nau. Són un total de tretze amb una cronologia que va des del s.XV al XIX pertanyents a les antigues famílies de la vila. S'hi llegeixen els cognoms Carbonell, Salses, Arròs, Palau, Jordana, etc. N'hi ha com a mínim deu més situades entre els graons de la porta sud i els que continuen fins al carrer dels Forns i el de la Baixada de l'Església.
L'orgue està situat a la cinquena capella, al cantó del migdia. De disseny català, en el que els tubs més grossos estan als laterals, en lloc del mig, com en els orgues castellans. Té una registració, també d'escola catalana, de dos teclats manuals i de pedal. La disposició dels registres a l'"Orgue Major" és de 56 notes, a la paret; la "cadireta", també de 56 notes, és un cos penjant que per la seva situació més pròxima a l'auditori, té un impacte acústic més immediat. Consta de 1154 tubs sonors i de 45 tubs canonges, de transmissió mecànica; 17 Jocs reials: 23 Registres útils; Diapasó 440hz a 20 graus; harmonitzat amb to brillant. És molt notable el registre de corneta, que és molt característic per corals i temes de solista. El de mixtura, el de regalia i també el registre de trompeta a pedal per a les "Fugues i Fantasies" de Bach. El 16 peus molt robust, d'agradable so harmònic i de pulsació.

La pica baptismal està situada a la primera capella a la part meridional. Es tracta d'una pedra monolítica de granit, de forma circular, amb elements renaixentistes formant una balustrada.[ A la sagristia hi ha la talla del Sant Crist de Llívia, del segle XIII.


Les torres

Catalunya en Miniatura-Església de Nostra Senyora dels Àngels de Llívia.JPG
Les Torres de l'Església de Llívia estan declarades bé cultural d'interès nacional. Són torres rodones de defensa amb espitlleres, el que defineix una obra típicament militar, que estan situades als extrems de la façana de l'església. Són torres circulars de defensa, d'ampli diàmetre, que flanquegen la façana principal de l'església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels, configurada per un portal ornamental amb columnes, fornícules i frontó del tipus renaixentista. La paret de la façana és llisa amb una rosassa superior.

Les dues torres tenen una porta d'entrada a la part baixa i un gran nombre d'espitlleres al llarg dels murs. Les dues torres tenen el teulat en pendent, cobert de pissarra. El material emprat és de pedra i maçoneria. L'adossament de les torres de defensa, confereixen a l'edifici un aspecte d'església-fortalesa. A l'exterior de l'església per la part sud, el recinte queda realçat per la tercera torre rodona, la Torre de Bernat de So.

Aquestes torres, juntament amb l'església, van ser fetes després de la destrucció del castell, que dominava la vila, el qual el 1479, després d'un setge de més 14 mesos el rei francès Lluís XI el féu volar i derruir.

73. Orgue del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, Os de Balaguer, Noguera.

El monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és una antiga abadia de canonges regida per l'orde de Sant Agustí. És al terme municipal d'Os de Balaguer, a la comarca de la Noguera. Va ser declarat monument historicoartístic el 1931. El monestir allotja l'arxiu de l'historiador i col·leccionista Josep Maria Gavín i Barceló.

Història

El cenobi es va fundar a partir de la unió de dues comunitats. D'una banda, la dels premonstratencs del monestir de Santa Maria de Bellpuig Vell, introduïda per l'ermità Joan d'Organyà al voltant del 1159, que en fusionar els seus ermitans convertits en premonstratencs el 1166, gràcies a la generositat dels comtes d'Urgell Ermengol VII i la seva esposa Dolça de Foix, amb la comunitat establerta per Guillem d'Anglesola el mateix 1166 a Bellpuig de les Avellanes (Noguera), donà lloc a la creació de la gran abadia de Bellpuig de les Avellanes.
El 1180, en morir Joan d'Organyà, es van fusionar les dues comunitats. El lloc de Bellpuig Vell quedà abandonat cap al 1195. Bellpuig de les Avellanes es va convertir en la comunitat premonstratenca més important de Catalunya i la que donà origen a la resta de cases del país: el santuari marià de la Mare de Déu de Bonrepòs (1205-1224) (Pallars Jussà); Sant Nicolau de Fondarella, abadia i hospital (1229-1340) al Segrià, prop d'Anglesola; Santa Maria de Mur (1235) (Pallars Jussà), retornat a pabordia augustiniana després d'una llarga polèmica, i Santa Maria d'Artà o Bellpuig d'Artà (Mallorca oriental). Sempre va tenir la protecció dels comtes d'Urgell i va detenir possessions importants que s'estenien per tota la comarca fins a la serra del Montsec. L'any 1195, va estar sota la protecció del rei Alfons I de Provença, que la va honorar amb diversos privilegis i donacions.

A partir de mitjans del segle XVIII, es va iniciar al monestir un moviment per a la recuperació de la història i els documents eclesiàstics. Tres dels seus abats van escriure importants estudis sobre esglésies i cenobis catalans: Jaume Caresmar (mort el 1791), Jaume Pasqual (mort el 1804) i Josep Martí (mort el 1806). Entre les obres sortides de Bellpuig, cal destacar el Monumenta Cataloniae, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Bellpuig de les Avellanes fou, així, un dels importants focus de la Il·lustració catalana.

L'activitat en el monestir va acabar amb la desamortització del 1835. Des d'aquesta data, el cenobi ha passat per diversos usos. Entre el 1883 i el 1889, es va convertir en monestir trapenc. El 1894, Agustí Santesmasses, un banquer, va adquirir l'edifici. Santesmasses va vendre els sarcòfags en què es trobaven les restes dels comtes d'Urgell al Museu The Cloisters de Nova York. El preu de venda va ser de 15.000 pta. Les restes mortals dels comtes van ser retornades el 1967 dins d'uns senzills sepulcres de pedra.
El 1910, es va instal·lar a Bellpuig una comunitat de germans maristes que en la Setmana Tràgica havien perdut el seu noviciat, i que es varen encarregar de restaurar l'edifici. Des del 1994, va deixar de ser seminari i actualment funciona com a allotjament rural.
L'any 2006, a les voltes del temple de Vilanova de la Sal, es van trobar uns baguls amb la documentació del monestir del període comprès entre 1166 i 1834, que es creu que hi fou guardada arran de la desamortització de Mendizábal.

Arquitectura

L'església de Bellpuig es va començar a reconstruir al segle XIV en estil gòtic. Estava planificada com una gran basílica amb planta de creu llatina. La nau central es va escurçar i es van reduir les dimensions de l'església.
Té un absis central en forma de pentàgon i dos absis menors, un a cada costat de la nau. El sostre original estava realitzat en fusta amb volta ogival. La portalada d'entrada es troba en el braç nord del transsepte. És d'estil gòtic amb columnes rematades per capitells. Hi apareixen els escuts dels comtes d'Urgell i del monestir, així com un escut que es creu que correspon al de l'abat.
Es conserva també el claustre d'estil romànic adossat a l'angle sud-oest de l'església,
construït al segle XII. És de planta rectangular, les galeries del nord i del sud (les més curtes) estan dividides en dos trams per un pilar central i amb quatre arcs de mig punt, a cada costat, sostinguts per dobles columnes, les galeries més llargues estan dividides en tres trams per dos pilars; en el tram central, es troben cinc arcs de mig punt i en els laterals tres arcs, tots aquests sostinguts també per parells de columnes. Tots els arcs es troben ornamentats amb una motllura de puntes de diamant en el guardapols. Conserva trenta-sis capitells decorats, pertanyents a les galeries sud i oest; en les altres galeries són completament llisos. Els motius ornamentals són amb un relleu molt pla i representen elements vegetals, figures d'animals i humanes.

Panteó dels comtes d'Urgell

El comte Ermengol VII, impulsor de la seva fundació, va deixar escrit al seu testament, l'any 1177, que volia ser enterrat a l'església del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.
Ermengol X va impulsar la reforma de l'edifici el 1303, per tal de convertir-lo en el panteó dels comtes d'Urgell. Ell fou qui va fer construir els sepulcres per als fundadors del monestir.

Des del segle XIV fins als inicis del segle XX, aquests sepulcres van estar conservats a l'església del monestir.

L'any 1906, el monestir fou adquirit pel banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol. El mateix any, venia els sepulcres dels comtes d'Urgell a un antiquari de Vitòria, pel preu de quinze mil pessetes.
Abans de la venda, però, el majordom del convent i fill de Vilanova de la Sal, Josep Utgé, va extreure'n les restes dels comtes i les va dipositar sota l'altar de l'església del monestir. Poc després, van ser enterrats de manera més convenient a l'església de Vilanova de la Sal.
Sepulcre d'Ermengol X en The Cloisters, Nova York.
La premsa de l'època se'n va fer ressò, sobretot en els primers moments. El bisbe d'Urgell en va reclamar el retorn, ja que n'era el propietari legítim. Fins i tot, Francesc Macià, l'any 1907, com a diputat de les Corts, va fer diversos moviments per tal de recuperar els sepulcres.

El ressò inicial que reclamava els sepulcres es va anar apagant i finalment els sepulcres no es van recuperar. Foren comprats pels Estats Units d'Amèrica, i actualment es troben al museu The Cloisters de Nova York.

Pel que fa a les restes dels comtes d'Urgell, l'any 1967, van ser retornades a l'església del Monestir de les Avellanes, provinents de l'església de Vilanova de la Sal, on havien reposat des del 1906. Les restes es col·locaren en dues senzilles arquetes de pedra amb els escuts dels comtes d'Urgell. Actualment, encara es troben a l'església del Monestir de les Avellanes.

Notícies


Enllaços

72. Orgue de la Catedral Basílica del Sant Esperit, Terrassa, Vallès Occidental.

La catedral de Terrassa o basílica del Sant Esperit és un edifici religiós situat a la plaça Vella de Terrassa i dedicat al Sant Esperit. L'any 2004 el Vaticà va crear el nou bisbat de Terrassa, com a segregació del bisbat de Barcelona, i va decidir fer servir la basílica del Sant Esperit com a nova catedral.

D'aquesta manera es recuperà l'antic bisbat d'Ègara que ja havia existit entre els segles V i VIII, en què fou dissolt, potser, arran de la invasió sarraïna (i trobar-se en zona fronterera), i que tenia com a seu el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere; precisament la parròquia de Sant Pere fou traslladada al Sant Esperit quan es va aixecar la nova basílica, entre els segles XVI i XVII.


Història

El temple es va construir entre 1574 i 1616; tot i l'època de què data, no és un edifici barroc, sinó que continua la tradició gòtica. Durant la guerra civil de 1936-39 va patir un incendi que en va malmetre l'interior i va destruir el retaule barroc, obra de Joan Mompeó; la restauració va acabar el 1958 amb un nou retaule d'Enric Monjo.

El 1999 es va enllestir la remodelació del campanar i de la façana, inacabada a la part de dalt, i sobre l'àtic s'hi va afegir un cos nou (la sala capitular). L'atri d'accés a la basílica, d'estil neogòtic, bastit el 1918, també va patir els efectes de la guerra i es va reconstruir col·locant-hi l'apostolari de Nicanor Carballo, que substituïa l'anterior de Josep Llimona, desaparegut durant l'incendi. El 1994 se'n va fer la inauguració. Des de l'any 2004 la basílica del Sant Esperit és la seu del nou bisbat de Terrassa. El 2006 es va inaugurar el frontal de l'altar major, obra de Jeroni Font i del gemmòleg Jaume Mercadé, que presenta en tres quadres la Mort de Jesús, la Resurrecció del Senyor i, al mig, la vinguda de l'Esperit Sant.


Arquitectura i obres d'art destacades

La catedral del Sant Esperit és d'una sola nau, amb capelles laterals entre contraforts, amb absis poligonal i creuer. Al seu interior hi destaquen:
  • El cor de l'altar major, obra de l'arquitecte Lluís Bonet i Garí, del pintor Antoni Vila i Arrufat i de l'escultor Enric Monjo i Garriga, feta als anys 40 del segle passat. Es considera un dels conjunts religiosos més destacats de la immediata postguerra, amb els seus relleus escultòrics, estàtues i cadires del cor. Hi sobresurt la imatge de sant Pere, al cos central.
  • La capella del Sant Crist, al braç esquerre del creuer, on el 1992 s'hi va instal·lar el Museu Parroquial. Al seu fons hi destaquen els passos processionals de Dijous Sant, objectes d'orfebreria i diversos llibres i documents antics, com un evangeliari miniat del segle XI.
  • El grup escultòric del Sant Enterrament, al braç dret del creuer. És la principal peça artística de la catedral i una de les poques mostres d'escultura renaixentista a Catalunya, obra de Martín Díez de Liatzasolo, que va enllestir-la el 1544. Formen el conjunt vuit figures molt treballades, obres mestres individualment, amb el Crist jacent al centre. Durant la guerra civil el grup fou destrossat, però les peces es van guardar a les esglésies de Sant Pere i es va reconstruir en acabar la guerra.
  • La capella del Santíssim i la sagristia, que formen un conjunt al costat sud de la basílica, obra de 1907 de l'arquitecte modernista Lluís Muncunill, autor d'edificis tan destacats de la ciutat de Terrassa com el Vapor Aymerich, Amat i Jover, la Masia Freixa, l'Ajuntament, l'Escola Industrial o el Gran Casino. Hi destaquen els arcs parabòlics del sostre.

71. Orgue de l'Esglèsia Parroquial de Sant Pere, Terrassa, Vallès Occidental.

Les esglésies de Sant Pere de Terrassa són un conjunt monumental format per les esglésies romàniques de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, situades a la confluència dels torrents de Vallparadís i Montner, a l'antic nucli visigòtic d'Ègara, origen del poble de Sant Pere, avui barri de Terrassa.
Són el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l'art romànic català i recentment han estat objecte d'una important reordenació museogràfica, inaugurada l'octubre del 2009.

DOCUMENT en PDF


70. Orgue de l'Església Parroquial de Sant Andreu, Sant Andreu de la Barca, Baix Llobregat.

L’estructura arquitectònica de l’actual església parroquial de Sant Andreu de la Barca va ser aixecada el 1781, posteriorment retocada i ampliada, el 1863, pel rector Jaume Manent i Sors, i continuada aquesta ampliació per mossèn Gaietà Joanico. Consta d’una sola nau, d’enormes contraforts i amb capelles laterals delimitades per nobles columnes neorenaixentistes. Al creuer es conforma el presbiteri, de les columnes del qual s’erigeix una sumptuosa cúpula octogonal, de matís renaixentista.
Els materials de construcció són pedra rogenca, la típica de la zona, alternada amb maons. L’interior del temple és d’eloqüent grandiositat espacial i arquitectònica. Les seves columnes respiren rigorosa austeritat.
El frontal és de característiques senzilles; sobre el seu pòrtic, podem veure una enorme rosassa amb vuit cercles al voltant i un altre al centre. La simbologia numèrica del vuit i del nou, que es repeteix en diversos elements, té el seu origen interpretatiu a l’edat mitjana.

Als inicis de la Guerra Civil, el 1936, aquesta església va ser destruïda parcialment; va ser reconstruïda durant el primer lustre de la dècada dels quaranta, a càrrec de l’arquitecte Francesc Salvans, que va respectar les línies originals i va modificar el cimbori, que tenia quatre costats i al que va afegir-ne dos més.
L’actual temple, sorgit d’aquella primera reforma de 1781, va desplaçar-ne un altre, iniciat el 1581, de petites dimensions i d’estil gòtic, en transició al Renaixement, tal com podem comprovar a les tres claus de volta, una amb elements escultòrics evocatius al patró del municipi, Sant Andreu, ubicada a la paret exterior de la rectoria. Les altres dues estan posicionades als la¬terals de l’interior del temple, al costat de la porta principal. D’aquestes, la clan de la dreta representa la Mare de Déu del Roser, copatrona de Sant Andreu, amb atributs propis de la seva advocació i santedat. La de l’esquerra representa el copatró Sant Llop, arquebisbe de la Normandia francesa.
Sabem que el campanar, situat a la dreta de l’església, es va començar a construir el 1568, sent rector Montserrat Carbó. Té forma octogonal i tres cossos. El 1881, el rector Joanico li va afegir un altre cos més, amb la finalitat de compensar geomètricament la longitud i altura de la nau, la qual cosa va convertir aquest campanar, durant molts anys, en referent arquitectònic central de Sant Andreu de la Barca.