88. Orgue de l'Església de l'Hospital de Sant Pere, Vilassar de Dalt, Maresme.

Benvinguts a la Fundació Hospital de Sant Pere, residencia asistida situada a la població de Vilassar de Dalt, en una zona agradable i tranquil·la del Maresme.

La nostra atenció s'adreça a la prestació de serveis integrals a la tercera edat, basant-nos en una atenció individualitzada per a cada resident.
La  fundació es  denomina “Fundació  Privada Hospital de Sant Pere” i és una entitat sense ánim  de lucre que té el patrimoni, els  rendimentes i els recursos obtinguts afectats de forma permanent a la realització de les finalitats d`interés general previstes en els estatuts.

La Fundació té vocació de permanencia i té el seu inici en la fundació, per Decret del Bisbat de Barcelona el dia 21 de  juliol de 1728 i essent els seus fundadors Mn. Pere Puig i Batlle i el Comú de Vilassar, de l`HOSPITAL DE SANT PERE. Després dúns anys d´inactivitat i ocorreguda la mort de Mn. Pere Puig, l`Hospital de Vilassar fou novament fundat el dia 26 de maig de 1772, segons concòrdia entre el Rector i el Comú de Vilasar,d`una part, i les hereves de Mn. Pere Puig d´altre.

Essent actualment  una Fundació Privada subjecta a la legislació de la Generalitat de Catalunya, i té una durada indefinida. Amb la finalitat de normativitzar I'ordre i el bon govern dins les instal-lacions de la Fundació, I'any 1992 es va aprovar el reglament de règim interior de la Residencia Geriàtrica Hospital de Sant Pere.

87. Orgue de l'Església de Sant Miquèu, Vielha e Mijaran, Vall d'Aran.

L’Església de Sant Miquèu a Vielha (Vall d'Aran) és una església construïda en diferents fases entre els segles XII i XIII. Està dedicada a sant Miquel. La seva construcció original és de transició del romànic al gòtic. Antigament estava edificada junt a l'antic castell medieval del que ja no en queda cap resta. És per aquest motiu que la torre del campanar té un aspecte fortificat. Té una única nau, amb capelles laterals, que respon a diverses etapes constructives. Els tres trams més propers a la façana oest són del segle XII. Estan coberts amb volta de canó reforçada per arcs torals. El tram previ al presbiteri correspon al segle XV i el creuer i la capçalera van ser construïts l'any 1730

Portal

L'actual porta d'accés al temple data de finals del segle XIII o principis del XIV. Va ser afegida al temple romànic existent. Recorda molt a la de la veïna de Sant Esteve de Betrén, si bé està molt més deteriorada. En ella es combinen les línies apuntades de l'incipient estil gòtic amb la temàtica i simbologia romàniques. Està formada per cinc arquivoltes apuntades en gradació. En elles hi ha esculpides 59 figures, referents a la Resurrecció les imatges inferiors i la Vida Eterna, les superiors. Podem veure a àngels, sants, músics i als apòstols gaudint de la Glòria, mentre que en les figures més properes als capitells observem a diversos personatges sortint dels seus sepulcres.

Les arquivoltes es recolzen cinc parells de columnes amb els capitells esculpits. Els del costat dret tenen dibuixats motius vegetals, mentre que en els del costat esquerre s'han representat algunes figures humanes. En el timpà representa el sant patró de l'església: l'arcàngel Miquel i dues imatges d'en Crist: en el costat esquerre apareix flagel·lat i envoltat de soldats i en el costat esquerre cura un malalt.

La portalada està protegida per un atri que forma el primer pis de la torre de campanar, tal com succeeix en l'església de Sant Martin de Gausac. En el mur dret del pòrtic hi ha un altre paral·lelisme entre les dues esglésies. Es tracta de la figura d'un Crist Crucificat encastada en el mur. Es creu que formava part del timpà de l'antiga portalada romànica. El grau d'erosió és molt gran i no permet veure res més que la seva silueta.
L'orgue va ser construït l'any 1778 pels germans Josep i Llorenç Vicens de Sant Feliu de Guíxols.

El campanar

De l'exterior el que més ens crida l'atenció és la torre campanar. El rei Ferran el Catòlic va manar la seva construcció l'any 1506. Desenvolupava funcions de campanar, però en estar dins del recinte fortificat del castell també va ser dissenyada com a torre de defensa i torre d'homenatge. Té una planta quadrada, que es converteix en octogonal en superar l'alçada del temple. En els dos darrers pisos hi ha les finestres. Originàriament es van construir dues finestres geminades de mig punt a cada costat del pis més elevat. Aquestes es van mutilar i modificar en segles posteriors per fer-hi encabir noves campanes. En el pis inferior a aquest hi ha una única finestra d'arc apuntat en cada mur de la torre. El setembre de 2013 un llamp va afectar el campanar i es tem per si s'haurà d'enderrocar

Interior

A l'interior del temple hi ha una pica baptismal de finals de segle XII o principis del XIII esculpida en marbre. El peu i la base són moderns. Està esculpida amb motius vegetals i geomètrics d'influència mossàrab.

També destaca la imatge del Crist de Mijaran, del segle XII situat a la capella segona a la dreta. És una peça religiosa i artística de les més preuades de la Vall d'Aran. Pertanyia a la veïna església de Santa Maria de Mijaran. Fou traslladat en 1936 després que fou destruït el temple durant la Guerra Civil Espanyola. Formava part d'un conjunt escultòric d'un Davallament, similar als que hi ha a la Vall de Boí. Per les seves característiques es creu que també va ser obra del Mestre d'Erill. Només ens ha arribat una part d'aquesta magnífica talla policromada del segle XII. Es creu que arribava a fer més de dos metres d'alçada. Són molt interessants les traces dels cabells i la barba, amb trenes tallades en ziga-zaga i cargols. Les altres figures, segurament, deurien desaparèixer l'any 1472, ja que l'església va ser saquejada durant una invasió francesa a la Vall.

En els arcs de les capelles laterals també podem observar pintures murals del segle XIV, que narren diverses escenes de la vida de Jesús.

El retaule gòtic de l'altar major data del segle XV. Representa escenes de la vida de la Verge Maria i de Sant Miquel. El quadre central i els tres de l'angle superior esquerre són de Sant Miquel. Les figures que l'acompanyen al centre són els apòstols Sant Pere i Sant Pau. L'autor és anònim "Mestre de Vielha", sembla ser deixeble de Pere Garcia de Benavarri, que treballà a Barcelona, Lleida i Osca.

L'orgue va ser construït l'any 1778 pels germans Josep i Llorenç Vicens de Sant Feliu de Guíxols. L'orguener Rouede va traslladar i ampliar-lo el 1858.

86. Orgue de l'Església parroquial de Sant Joan Baptista, Vilassar de Mar, Maresme.

L'església de Sant Joan de Vilassar va ser iniciada el 1727, quan el veïnat encara depenia de Vilassar de Dalt i comptava amb prou feines amb tres-cents habitants. Va ser consagrada el 1745 i el 1779 va ser segregada de la parròquia de Sant Genís. D'aquell primer temple només en resta la portalada barroca i el campanar octogonal. La resta de l'edifici és obra del 1946.
El portal, típica mostra del barroc popular àmpliament estès durant el segle XVIII, presenta ornaments amb motiu pescador, com un relleu on figura Jesús caminant sobre les aigües, amb una barca amb sant Pere i altres personatges. La torre campanar respon igualment a una estructura corrent a l'època, tot i que poc freqüent al Maresme, amb un primer nivell de planta quadrada que esdevé octogonal als pisos superiors.
Església de Sant Joan (Vilassar de Mar, Catalunya).jpg
Façana del temple.
L'interior del temple és decorat amb pintures de Josep Obiols, Joan Commeleran, Jordi Vila Rufas i, a la cripta, frescos de Leonci Quera.

85. Orgue de l'Església de Sant Domènec de la parròquia de Santa Maria, Puigcerdà, Cerdanya.

El Convent de Sant Domènec de Puigcerdà, a tocar del temple del mateix nom, va ser fundat el 1290 pel frare dominicà Bernat Guillem. Els dominicans havien arribat a la vila un parell d'anys abans, i havien romàs en una casa en préstec, com acostumaven a procedir els ordes mendicants. L'església es va començar cap al 1292, amb el suport de Jaume II. També hi van contribuir Ponç d'Ur i el qui era bisbe d'Urgell, Guillem de Montcada. Guillem Cadell, adinerat de Puigcerdà, va fer un donatiu de 400 sous per poder rebre sepultura al convent, una pràctica habitual a l'època i font important d'ingressos per als mendicants. Sembla que les obres es van enllestir cap al 1310. La seva fundació va rebre, a l'inici, l'oposició del monestir de Cuixà.
Cal tenir en compte que la fundació del convent coincideix amb el període més puixant de Puigcerdà. Amb el pas del temps, tant l'església com el convent van sofrir destruccions i reconstruccions, de manera que actualment l'únic que en roman és l'església, tot i que reformada, i part del claustre, que probablement ja no forma part de l'etapa de la fundació, sinó del 1610. Durant el segle XIV hi visqué el frare Arnau de Pinós, que fou venerat com a beat a la seva tomba en la sala capitular.

La violència del terratrèmol del 1428 també va arribar a Puigcerdà i el convent en va resultar afectat.
A inicis del XIX, quan era en reconstrucció, va quedar malmès durant la Guerra del Francès: se'n va destruir el claustre, gairebé totalment. El 1835 el convent va ser suprimit i es va utilitzar com a caserna militar i, posteriorment, com a escola. El 1868 la Junta Revolucionària de Puigcerdà n'enderroca el campanar. L'any 1936 s'incendia. Com que l'anterior temple parroquial, Santa Maria de Puigcerdà, queda destruït durant la guerra civil, passa a ser-ho aquesta.
Actualment, després d'una remodelació del 2001, allotja la Biblioteca Comtat de Cerdanya, l'Arxiu Comarcal de la Cerdanya (ACCE), l'Institut d'Estudis Ceretans i el Casal d'Avis Sant Domènec de Puigcerdà.

Arquitectura

El temple segueix el model del temple mendicant de nau única, amb capelles laterals entre els contraforts. Té una sola nau de dimensions tals que donen idea de la importància demogràfica de la vall. Fa 16 metres d'amplada i 34 de llargada.

La capçalera fou substituïda, durant el segle XX, per un arc triomfal de to classicitzant. La coberta fou reformada íntegrament després de l'incendi de 1936, poc encertadament: es van usar unes plaques de ceràmica de motius vegetals i geomètrics, i es van mal modificar les càrregues damunt dels arcs del diafragma.
L'església de Sant Domènec
Actualment, romanen cinc capelles allotjades entre els contraforts, cobertes amb volta de creueria. La primera i la cinquena del costat de l'epístola allotgen l'escala que porta al cor i a l'orgue, l'actual del segle XX, encara plenament operatiu. La segona té una tipologia del segle XIV.

L'interès major de l'exterior és la faça principal, molt modificada. Al segle XX s'hi va traslladar un portal de l'antiga església de Santa Maria, la destruïda durant la guerra civil, de marbre vermell d'Isòvol. De la porta principal, del XV, se'n pot destacar el sòcol, molt desenvolupat, present al llarg de tota la façana, que inclou decoració de motius vegetals.

La major part de les dependències conventuals allotgen avui dia l'Arxiu Històric.
El campanar de Santa Maria

Pintures murals

La tercera capella del costat de l'evangeli conté pintures murals datades entre 1320 i 1340. Són un exemple de la pintura gòtica lineal de tradició francesa, inspirades en una vidriera de la catedral de Carcassona. El tema és la vida de sant Pere i l'Al·legoria de la Creu (Lignum vitae).

Aquestes pintures foren traslladades a Barcelona per ser restaurades i posteriorment es van conservar a l'edifici Fontana d'Or de Girona durant anys. Als vuitanta retornaren a la vila. Un altre fragment roman al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

84. Orgue de l'Església del Col·legi de Santa Teresa de Jesús, Barelona, Barcelonés.

El Col·legi de les Teresianes o Col·legi Santa Teresa-Ganduxer és una escola al carrer de Ganduxer a l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles, i actualment al barri de les Tres Torres del districte de Sarrià - Sant Gervasi de Barcelona. L'escola imparteix tots els cursos de l'ensenyament reglat des del segon cicle d'educació infantil fins al batxillerat. Antigament, era una escola només per a noies, però a finals del segle XX va passar a ser mixta. Té un concert amb la Generalitat de Catalunya per a impartir els ensenyaments obligatoris.
L'edifici, obra de l'arquitecte modernista català Antoni Gaudí, fou concebut per Enric d'Ossó per a allotjar un col·legi i el convent de la congregació de religioses teresianes (Companyia de Santa Teresa de Jesús), que ell mateix havia fundat.

Va ser concebut per substituir l'immoble que fins llavors les religioses havien habitat al c/ Sant Elies, 4, del llavors municipi independent de Sant Gervasi de Cassoles. La casa va ser ocupada l'any 1886 i funcionava com a col·legi internat, noviciat i seu provincial en règim de lloguer. Aviat es veié la insuficiència del local i es compraren els terrenys actuals, llavors de fàcil accés per trobar-se prop del ferrocarril de Sarrià a Barcelona, llavors municipi independent i allunyat de Barcelona.

La construcció s'inicià el 1887 sota la direcció de l'arquitecte Joan Baptista Pons i Trabal, però el 1888 Ossó encarregà el projecte a Gaudí, que ja havia adquirit gran renom tant com a arquitecte com a persona devota, raó per la qual Ossó es decantà per ell. Les obres es van perllongar del 1888 al 1889.
Del projecte inicial de Pons i Trabal s'havia realitzat tan sols els fonaments. Gaudí acomplí la voluntat de l'orde de reflectir austeritat en l'edifici, en compliment del vot de pobresa; seguint les indicacions de les religioses, projectà un edifici sobri, realitzat en maó per fora, i amb alguns elements de maó per dins. Utilitzant l'argument que el maó no era car, i que no hi havia gran diferència de costos a col·locar les peces d'una manera o d'altra, fou creant elements decoratius on li fou possible, tant a l'exterior com a l'interior. També incorporà a la façana reixes de ferro forjat, un dels seus materials favorits, i la coronà amb un conjunt de merlets que suggereixen un castell, possible al·lusió a l'obra de santa Teresa El castell interior.

Als angles de la façana, figuren uns pinacles de maó amb una columna helicoïdal culminada amb la creu de quatre braços, típica de les obres de Gaudí, i amb uns escuts de ceràmica amb diversos símbols definitoris de l'orde teresià: el mont Carmel coronat per la creu, el cor de la Verge coronat per espines i el de santa Teresa travessat per una fletxa.
A l'interior, existeix un passadís que és famós per la successió d'arcs parabòlics que conté. Aquests arcs de línies elegants no són merament decoratius, sinó que tenen la funció de sostenir el sostre i la planta superior. Gaudí utilitzà l'arc en paràbola com a element constructiu idoni, capaç de sostenir pesos elevats mitjançant perfils poc grossos.

El 1908, Gaudí projectà una capella que no arribà a realitzar per desacords amb la superiora del convent; l'actual, d'estil neogòtic, és obra de Gabriel Borrell i Cardona.

83. Orgue de la Capella de Mare de Déu del Claustre, Catedral de Solsona, Solsonès.

A dreta del transsepte trobem la Capella del Claustre on es venera l’escultura en pedra de la Mare de Déu del Claustre , que es cataloga segons autors com plenament romànica del segle XI o de transició entre el romànic i el gòtic, està considerada com un dels exemplars més singulars d’aquest tipus d’icones a Catalunya.

Maria se’ns presenta amb corona i amb un ric vestuari amb plecs i volums que podrien confirmar una autoria més tardana, en una posició gairebé frontal, asseguda al tron damunt d’un coixí, amb els cabells recollits, de forma singular en aquest tipus de imatges, en unes llargues trenes que li baixen per les espatlles. Amb la ma dreta aguanta el ceptre i té a la falda esquerra a Jesús assegut, a qui mira de forma hieràtica. El Nen es representa descalç, ricament vestit a l’igual que la Mare, i situat en una posició obliqua respecte a la Mare, beneint als fidels amb la ma dreta. La Mare de Déu aixafa amb els peus calçats dos animals monstres que simbolitzen el mal.

La tradició ens parla que fou trobada a l’entorn del segle XIII al pou del claustre, on havia estat amagada per salvar-la d’algun perill d’ agressió anterior. Un dels monjos de la comunitat, Berenguer de Font la situà en una petita capella dins del mateix claustre.
El 1419 ja tenia capella pròpia, sufragada pel mercader Pere Cirera. El dia de Nadal de l’any 1606 el primer bisbe de Solsona, Lluís Sanç de Còdol, va beneir una segona capella, d’estil gòtic, que és la situada actualment sota l’orgue. La tercera i actual és de l’any 1727 i fa les funcions de creuer de l’església. El retaule de la mateixa època fou destruït en un incendi en el decurs de la guerra del francès, l’any 1810. Finalment la capella es refeta totalment seguint les influències barroques. L’any 1902 es construí el nou cambril obra de August Font, constructor del cimbori de la Catedral de Barcelona. L’any 1928, l’arquitecte i president de la Mancomunitat de Catalunya, Puig i Cadafalch, va dissenyar el baldaquí i el tron actual de la imatge.

Després de la guerra civil es va procedir a una acurada restauració a càrrec de l’arquitecte Francesc Folguera, el decorador Evarist Móra, l’escultor F. Juventeny, l’altar de Puig Boada i part dels frescos, reconstruïts o dissenyats per Miquel Farré i Josep Obiols, i Jaume Padrós, encarregat del trasllat del mosaics i l’ornamentació.
L’any 1653, l’Ajuntament va nomenar a la Mare de Déu del Claustre com a patrona del municipi, com a agraïment per haver deslliurat a la ciutat de la pesta.

82. Orgue de la Catedral de Santa Maria, Solsona, Solsonès.

La catedral de Santa Maria de Solsona és un complex d'edificis que daten des del final del segle XII fins al XVIII, d'estils romànic, gòtic i barroc, situat a la capital del Solsonès. Està declarada bé cultural d'interès nacional.

Descripció

L'edifici actual, gòtic, d'una nau coberta amb volta de creueria i capelles laterals entre els contraforts, fou construït als segles XIII-XIV, al lloc d'una església romànica del segle XII, de la qual n'han pervingut els absis semicirculars amb decoració llombarda, dues figures a la porta d'accés, un finestral, el Pantocràtor (avui al Museu), el campanar, una portalada d'accés al Claustre i una nau transversal amb volta de canó apuntada, visible encara des de l'estança de manxes de l'orgue de la Catedral. Fou construït en dues fases, a la primera es va fer l'església de tres naus, la nau central més alta que les laterals, amb finestrals que hi donaven llum. La nau lateral esquerra corresponia a la portada d'accés. Té tres absis rodons, decorats interiorment amb arcuacions. A la segona fase es construí el campanar, sobre la nau lateral dreta i l'atri d'accés als claustres, a les que s'havia de pujar per una escala de nou o deu graons per a salvar el desnivell de més d'1,75 m. Té tres plantes, acusades a l'exterior per una cornisa en les que alternen, per planta i per cara, un finestral d'un sol arc amb un de geminat, tots amb capitells esculpits. L'escala del campanar, de 25,92 m, és de pedres i està practicada a un pas de carreus amb volta de canó ascendent. Va pujant des de sobre de la nau lateral dreta pel costat de la caixa, que només s'interromp per una cúpula, rebaixada i sostinguda sobre trompes, al nivell de la segona planta. Al segle XVI el campanar s'allargà fins a l'alçada total de 35,12 m i se cegaren els finestrals.
Les obres de la catedral gòtica, superposada a l'església romànica, ja s'havien començat el 1299 per la part exterior del temple romànic, a ponent. El 1330 s'enderrocà el mur que tancava el temple romànic per a prosseguir la nau gòtica, continuant-la, per un cantó, fins a la portada i per l'altre, fins al campanar. Esdevingut seu catedralícia el 1593, l'edifici fou acabat als segles XVII-XVIII. És una nau alta i espaiosa, despullada de tot ornament. Els capitells acusen les dues èpoques, els primers, petits i típicament gòtics, són decorats amb els escuts heràldics dels principals promotors de l'obra. Els de la segona època són molt grans i estan decorats amb elements vegetals estilitzats. El rosetó romànic fou traslladat al mur que tancava la nau gòtica. El 1623 el mestre de cases barceloní Claudi Casals s'encarregava de fer l'absis, encara en estil gòtic, darrere el qual restaren els tres absis romànics, amb funció de sagristia. Casals va perllongar també la nau per ponent, amb un tram més baix cobert amb volta de canó, i una nova façana sobre la qual s'afegí el 1768 la portada barroca.

Creuer


A banda i banda del presbiteri, a manera de creuer, foren edificades, a l'esquerra, la capella de la Parròquia (1668-73), ampliada després (1746-72) amb la capella de la Mercè, presidida per un bell retaule barroc de la Mercè, i a la dreta, la capella de la Mare de Déu del Claustre (1727), ampliada posteriorment amb el cambril, obra de l'arquitecte August Font (1902-1910). La Marededéu, patrona de la ciutat, és una imatge romànica, del segle XII, de pedra ennegrida pel temps, obrada per l'escultor tolosà Gilabert. El claustre, que era romànic, d'influència tolosana, fou completament alterat al segle XVIII: hom en rebaixà el nivell del sòl, en tapià la porta d'accés (un bell exemplar de l'escola de Lleida, amb decoració geomètrica, que fou descobert de nou el 1949-51), i en substituí els arcs i pilars de la galeria baixa per uns de neoclàssics. Amb tot, encara conserva la volta romànica i la galeria alta, d'estil tardogòtic. Al mur de migdia de l'església hi ha el portal de Sant Agustí, protegit amb un cancell barroc (1780). Es construí per a substituir la gran portada romànica del temple. Presenta un magnífic timpà en relleu representant l'èxtasi de Sant Agustí, titular de l'antiga Canònica de Solsona. Està fet de pedra i sense policromar. Al seu costat es construí el baptisteri, enderrocat durant la guerra de 1936.
Columna historada: columna i capitell que integren la mateixa unitat. La columna és decorada per dues estàtues, una masculina i una femenina. La figura femenina vesteix túnica i mantell que li cobreix el cap i que es cenyeix amb la mà dreta damunt el pit i amb l'esquerra sota la cintura. La figura masculina vesteix túnica i mantell i amb la mà dreta es sosté la barba i amb el colze es recolza sobre la mà esquerra, en la que sembla porta alguna cosa, potser unes claus. El capitell té tres ordres de fulles d'acant. L'estil d'aquesta peça és el de Tolosa del segle XII i l'obra fou realitzada per una artista del taller de Gilabert. Les mides de la columna són 117 cm i el capitell de 28 cm.

Sarcòfag de Ponç II de Vilaró: sarcòfag format per la caixa i la tapa. A la tapa hi ha la figura jacent de Ponç II de Vilaró, vestit de bisbe, amb túnica fins als peus, el roquet al damunt i per sobre les espatlles, sostenint amb la mà dreta el bàcul. Porta posada la mitra i el cap reposa sobre un coixí amb decoracions geomètriques imitant puntes. Als peus té dos petits animals en forma de serp. Rematant la tapa hi ha un voladís, per damunt de la caixa, decorat amb dos castells a cada banda, cada un amb dues torres emmerletades flanquejat la portada del castell que flanquegen part de la lauda escrita al sarcòfag. La caixa, dividida en dues parts té a la part superior la continuació e la lauda i a la inferior cinc castells, iguals als anteriors, emmarcat dins un rectangle. A la banda dreta de la nau central hi ha l'orgue, realitzat per Caitetà Vilardebò l'any 1852.

Notícies històriques

La catedral de Solsona s'aixeca sobre l'antiga església del monestir canonical de Santa Maria, que fou consagrada el 1163 i que havia estat precedida per dos temples anteriors, un esmentat al segle X i l'altre consagrat el 1070. L'església actual fou començada a construir vers el 1280 pel paborde Ponç de Vilaró. Iniciada per ponent, el 1330 s'enderrocà el mur de tancament de la basílica romànica per a prosseguir la construcció de la nau, però l'obra quedà inacabada. El 1593 el papa Climent VIII creà un nou bisbat a Solsona, a instàncies del rei Felip II de Castella, per tal d'evitar la penetració ideològica dels hugonots per la frontera francesa. El 1623 es reprengueren les obres de l'església: el capítol contractà el mestre de cases barceloní Claudi Casals que féu l'absis (el 1627 es consagrava l'altar major) i la façana de ponent. L'església fou ampliada posteriorment. El claustre romànic, que fou bastit a instàncies del prepòsit Bernat de Palma pel mestre tolosà Gilabert, fou totalment alterat al segle XVIII.

La columna procedeix originàriament dels Claustres, probablement del finestral geminat del qual encara en queden restes al damunt de la porta actual d'accés als claustres. En destruir els claustres romànics vers el 1620, per tal de posar-los al mateix nivell de la Catedral, tota l'escultura fou considerada desferra i les pedres serviren per a omplir forats i vanos. El canonge Lluc s'emportà peces a la seva propietat, als camps on avui hi ha el Seminari diocesà i les aprofitaren per a construir les parets de contenció de terres. Aquí és on va ser trobada aquesta columna. Va ser exposada a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929. Entre el 1997 i el 1998 fou executada la primera fase del Pla Director que incloïa la restauració de les façanes.

A la dreta del temple hi ha la capella del Claustre, on es venera la imatge de la Marededéu del Claustre, patrona de la ciutat. És una talla de pedra de finals del segle XII, considerada una de les escultures més importants del romànic català. Fou feta pel mestre Gilabert de Tolosa, un dels més importants de l'època. La imatge mesura 105 cm. d'alçada. Està asseguda en un tron, amb l'Infant a la falda, i sota els peus estan representats dos monstres. La imatge és de pedra i els anys l'han ennegrit. Al segle XIII, amb l'arribada dels albigesos, tement per la integritat de la imatge, la van amagar dins el pou del claustre que estaven acabant de construir. Hi ha una llegenda del nen caigut al pou que va ser salvat per la Mare de Déu que sembla tenir fonament històric.
Durant la guerra civil del 1936, les imatges religioses tornaren a perillar, i en aquesta ocasió va ser amagada a la caixa d'escala del campanar pels campaners Porredon i Augé, i més tard la volgueren evacuar a França, però quedà amagada en el garatge del palau episcopal de Vic. Acabada la guerra la imatge va haver de ser restaurada, car la figura de l'Infant havia sofert algunes destrosses; la restauració la féu Enric Monjo i Garriga.

Avui la festa en honor a la Patrona, "la festa del Claustre" (Festa Major de la ciutat, 7,8,9 de setembre) presenta un dels esquemes tradicionals més antics i, alhora, valuosos del Principat, destacant, per damunt de tot, el seu extraordinari patrimoni folklòric; aquest està regit per un estricte protocol firmat per les tres entitats gestores de la festa (la confraria del Claustre, l'agrupació de geganters de la ciutat de Solsona i l'ajuntament de la ciutat) que pretén protegir i marcar les pautes de la festa.

81. Orgue del Monestir de Sant Llorenç de Morunys, Solsonès.

El monestir de Sant Llorenç de Morunys, monestir benedictí, és l'església parroquial de la població de Sant Llorenç de Morunys en la comarca del Solsonès declarada bé cultural d'interès nacional.

Descripció

L'església és de planta basilical, de tres naus separades per pilars cruciformes, i cobertes amb volta de canó sobre arcs torals la central, i amb voltes d'aresta les laterals, més baixes. El seu aspecte actual és fruit de la restauració, no gaire reeixida, feta als anys 1960-63, i que suprimí la decoració barroca de guix. Al creuer s'aixeca un cimbori romànic, de planta octogonal sobre petxines, decorat interiorment amb pintures barroques. Dels tres absis originals, el de la dreta fou suprimit al segle XVIII per a fer-hi la capella de la Mare de Déu dels Colls, mentre que els altres dos es troben embeguts en una construcció veïna. L'absis major, amb decoració llombarda a l'exterior, queda mig amagat entre les construccions de les cases de la vila. És de planta semicircular i presenta tres finestres d'arc de mig punt dovellades i les típiques bandes llombardes i arcuacions cegues. Conserva, en molt mal estat, unes pintures del segle XIII. Sota el paviment s'han trobat restes de l'antiga cripta, que es veu a l'exterior amb tres finestres baixes. El campanar és de planta quadrada (6,38 m) i 27 m d'alçada i uns murs de 60 cm de gruix. Consta de 108 esglaons que porten al recinte de les campanes il·luminades per finestres d'arcs de mig punt. Una finestra tapiada porta la data de 1570, quan el campanar fou aixecat pel mestre Robert als peus de l'església, fora del recinte murallat. L'any 1569 s'encarregà la nova campana grossa, anomenada dels Colls. L'any 1596 s'arreglava encara la teulada del campanar i la façana nord.

El portal d'entrada s'obre al mur de tramuntana i correspon a la porta que donava al cementiri de Sant Llorenç que al segle XVI ja fou traslladat fora els murs de la muralla de la vila. És un elegant exemplar, format per un arc de mig punt dovellat i rematat per una cornisa. L'acompanyen, en la degradació lleugera de la porta dues arquivoltes molt fines sostingudes per fines columnes i una cornisa que ressegueix els capitells formant una imposta. Sobre la porta fou oberta posteriorment una petita fornícula on es col·locà la imatge de Sant Llorenç

L'element més notable del conjunt és, però, el retaule barroc de la Mare de Déu dels Colls, obra de l'escultor Josep Pujol (1773-84). El retaule, que cobreix tot l'àmbit de la capella, és profusament decorat. La imatge de la Verge bruna (una còpia que pràcticament només conserva el cap de l'original, destruïda el 1938) i la de Sant Llorenç centren la composició, carregada d'imatges i de representacions d'una gran riquesa iconogràfica. Hom l'ha considerat una de les obres més paradigmàtiques de l'art barroc català, encara que cronològicament se situï en un període tardà, en què predominava ja el neoclàssic. L'església conserva també un retaule gòtic de l'Esperit Sant, obra de Lluís Borrassà, i l'altar major, barroc, obra de Joan Francesc Morató, de l'any 1713, parcialment destruït durant la Guerra Civil.

L'Orgue

L'Orgue de l'església és renaixentista, amb modificacions barroques. Fou reformat també l'any 1830-1833 i a la Guerra Civil quedà molt malmès.

Història

L'antic monestir de Sant Llorenç de Morunys fou fundat per una petita comunitat de monjos documentada ja a principis del segle X. Afavorit per diverses donacions dels comtes d'Urgell en el darrer terç d'aquell segle, el 1019 fou unit pel bisbe Ermengol i la comtessa Ermessenda al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles, perquè hi introduís la regla benedictina. Des d'aleshores continuà com a priorat dependent de Tavèrnoles, tot i que el 1078, quan es trobava en plena decadència, fou unit al monestir de Tresponts i, l'any següent, juntament amb Tresponts, al de Ripoll. Tanmateix, el 1084 Tavèrnoles reeixí a recuperar el priorat, que conservà fins a la seva extinció.
El 1297 el vescomte de Cardona, Ramon Folc, amb l'aprovació del prior de Morunys i de l'abat de Tavèrnoles, féu edificar i fortificar a redós del monestir una vila franca, que aviat adquirí prosperitat gràcies a la fabricació de draps de llana, dits "piteus". Al llarg de tot el segle XVI es feren obres de millora al monestir, fins que el 1592 fou secularitzat. L'església, que ja era parròquia del poble, restà com a col·legiata. De les antigues edificacions monàstiques, conserva, a més de l'església romànica, aixecada a la primera meitat del segle XI, el claustre i la casa del priorat, d'època posterior.

Entre els anys 1994 i 1997 es dugueren a terme obres de restauració que afectaren el claustre i el campanar.

80. Orgue de l'Església Parroquial de Santa Coloma de Farners, Selva.

L'església parroquial de Santa Coloma de Santa Coloma de Farners és un monument del municipi de Santa Coloma de Farners (Selva) protegit com a bé cultural d'interès local.

Arquitectura

L'església actual és fruit de les obres d'ampliació de l'any 1832. Amb planta de creu llatina (de 37 metres de llarg per 21 d'ample), l'edifici consta d'una nau central, més aixecada que les laterals, dues naus laterals, un creuer i presbiteri (construïts entre 1805 i 1832), d'estil neoclàssic, dues capelles absidials i una capella lateral adossada, que és la Capella dels Dolors afegida el 1750. La cúpula té 21 metres d'alçària i centra el creuer unit a través de quatre petxines. Els arcs i les columnes són d'estil renaixentista. L'altar central, amb una ara de marbre i el retaule dissenyat per l'arquitecte Joaquim Iglesias d'Abadal, es diferencia dels dos altars laterals i la pila baptismal, els quals donen pas a la sagristia.
El campanar
La façana principal té forma basilical amb quatre finestres sobre la rosassa central. Per accedir a l'entrada cal pujar per una doble escalinata de granit, de mitjans s.XIX i refeta el 1940, sota la qual hi ha una font. La porta és senzilla, amb un timpà sense decorar d'arc de mig punt del qual en sobresurt una branca vertical acabada en creu florada.

A l'interior de l'església, el primer cos de l'entrada està separat de la resta per una vidriera, té una volta aplanada i per damunt seu s'aixeca el cor, també amb volta, en el qual s'hi conserva l'orgue adquirit el 1910. La nau central està formada per tres cossos amb volta de creuer, separats per arcs ogivals. Les claus de volta presenten diverses figures. Aquesta nau se separa de les laterals mitjançant arcs de mig punt i arcs ogivals i totes les capelletes de les naus laterals disposen d'una petita rosassa vidriada que il·lumina el temple, així com el gran finestral rectangular vidriat amb la Verge de Farners, de 1946, que està a l'altura de la segona capella de la dreta, a la nau central. Aquesta capella és la segona i acull un grup escultòric de l'artista local Josep Martí Sabé. La tercera capella té una cúpula octogonal enguixada i suportada per petxines, datada de 1706, era l'antiga capella de Sant Pius Màrtir. Continuant el recorregut, la quarta capella té la porta per accedir al campanar, una torre quadrada adossada a l'església, de 6,7 metres d'ample per 36 d'alçada i construït amb carreus de granit local molt ben tallats.

Al costat esquerre de l'edifici, al llarg de la nau lateral, també s'hi disposen quatre capelles: la primera, al costat de la porta, té una clau de volta amb l'escut d'armes dels Farners i hi ha inscrita la data del 1592, estava dedicada al Sant Esperit. La segona, té dues imatges de Sants esculpides per Martí i Sabé i una altra de Sant Josep. Entre la tercera i la quarta capella hi ha la inscripció de 1752, data en què es construí la capella de Sant Antoni Abad; i finalment la quarta de l'esquerra comunica amb l'església dels Dolors, totalment restaurada l'any 1982 amb altar, ambó, sagrari i seients, segons el disseny de Genís Baltrons.
La nau principal
Des de l'exterior, es veu el conjunt amb molts teulats a diferents vessants i alçades, l'absis queda tapat per altres construccions i pel costat de la plaça, les Mesures prenen protagonisme. El campanar, d'estil gòtic i format per grans carreus de pedra granítics, sobresurt i es contempla des de diversos punts de la ciutat. Té base quadrada i una alçada de 36 metres. Les cares de l'est i oest tenen quatre finestres mentre que les del nord i sud en tenen tres. Al primer pis hi han les tres campanes "religioses" i al segon, les dues "civils" que toquen els quarts i les hores. El rellotge és de l'any 1908.
Rodejant l'església s'aprecia la diferència de materials usats en els murs, algunes parets arrebossades i d'altres amb la pedra vista.

Història

L'any 942 les tropes hongareses van destruir l'església romànica i se'n construí una de nova consagrada l'any 950 pel bisbe de Girona. Al llarg del segle XIII l'església depenia del monestir de Sant Pere Cercada fins a l'any 1836, tot i que a partir del s. XV l'ajuntament comprà el dret de nomenar rector. Entre finals del s. XIV i principis del XV l'església s'amplià amb estil gòtic primitiu. El creixement demogràfic exigia una església més gran i el 1788 s'amplià el temple per la banda de l'absis gràcies a la donació que va fer el duc d'Hixar de l'antic Hospital de darrere l'església. El 1832 s'aprofità la inauguració d'una nova ampliació per treure el cementiri del costat de l'església. Des de llavors, l'edifici, amb algunes modificacions, és tal com el veiem avui. Del temple romànic que fou als seus inicis, passà a ser d'estil gòtic rural i posteriorment s'ha vist afectada i renovada en diverses ocasions, fins als nostres dies.
Lòrgue
Algunes de les reformes documentades al llarg dels anys són: El 1805 es col·locà la primera pedra, però el 1809 les obres s'aturaren per la guerra de francès. El 1832 es va beneir la mitja església nova, sense el cementiri adossat. El 1857 s'arranjà l'altar de Sant Miquel. Entre el 1876 i 1880 s'adobaren les escales i es van comprar dues campanes noves. El 1881, es va col·locar una imatge de Santa Florentina a la capella de la Concepció, obra de l'escultor Tomàs Picas. I els anys 1882,1883 l'altar Major fou restaurat per l'escultor Salvador Mutra i el pintor Ramon Jordà. Finalment es reformà, el 1885, l'altar de Sant Isidre pel daurador i pintor Joaquim Murtra. Al cap de deu anys, el 1895, el pintor Antoni Ribó restaurava la imatge de Santa Coloma i pintava el cambril.