A mitjans segle XIII, el noble Pere de Montjuïc, que posseïa un castell o casa senyorial al que fou terme de Sant Gervasi de Cassoles, fundà la parròquia dedicada als sants màrtirs Gervasi i Protasi, en un indret proper a l’actual església, sent el seu primer rector Arnau, germà de Pere de Montjuïc.
Sant Gervasi era un terme gran, eminentment rural, amb conreus, hortes, camins de muntanya que pujaven a Collserola, mines d’aigua i probablement pastures, on la majoria de la població estava disseminada: moltes masies i unes quantes cases senyorials, que al segle XIX s’incrementaren amb torres d’esbarjo i d’estiueig, generalment dels qui vivien a Barcelona.
Durant segles, l’església fou una construcció petita en consonància amb la població del terme que no devia passar gaire dels 200 habitants. En 1833, Sant Gervasi tenia unes 70 cases i uns 370 habitants. No hi ha gairebé cap notícia històrica dels segles XV, XVI i XVII sobre la parròquia i el santuari. Consta, però, que al segle XVII ja s’hi venerava la Mare de Déu de la Bonanova, la qual va anar desplaçant la devoció als sants màrtirs. Prova de la devoció de Barcelona i dels pobles del pla per la Mare de Déu de la Bonanova eren els nombrosos i variadíssims exvots que figuraven en una sala del recinte parroquial; exvots de menestrals, obrers i pescadors, entre altres.
El 1706, els francesos, durant la guerra de Successió, robaren les joies de la Mare de Déu, feren desaparèixer la seva imatge i incendiaren la rectoria. La imatge, però, fou retornada al cap de pocs dies per la muller d’un soldat. Durant el setge de Barcelona, els soldats de Felip V tornaren a profanar l’església. En el segle XVIII es construïren nous altars i capelles; entre elles la de la Mare de Déu en 1765.
L’augment de la població al segle XIX va donar embranzida, sobretot a partir de la segona meitat d’aquest segle, a una important remodelació de l’església. El 1882, un llamp travessà el temple, mentre si deia missa; aquest fet, que no provocà cap víctima, mogué més la devoció dels fidels i augmentaren les almoines. En 1883, el papa Lleó XIII declarà la Mare de Déu de la Bonanova copatrona del poble de Sant Gervasi. Posteriorment, fou agregada a la basílica de Santa Maria la Major de Roma. El temple fou renovat a partir de 1889, amb la reforma del campanar, en estat ruïnós, sent la façana un dels darrers elements a ser restaurats. En aquest any, la parròquia tenia rector, dos vicaris, diversos beneficiaris, dinou oratoris i 23 preveres, vinculats a la parròquia perquè eren consiliaris de col.legis o directors espirituals d’alguns convents de monges. A finals del segle XIX, hi havia una escolania, que feia els cultes més solemnes i participats i una escola de primer ensenyament.
L’any 1900, el bisbe Morgades va presidir la coronació canònica de la Mare de Déu i, amb motiu d’aquesta coronació, mossèn Cinto Verdaguer va compondre un himne a Nostra Senyora de la Bonanova. En temps del rector Santiago Estebanell (1906-1916), la parròquia desenvolupà una important acció social (Escola nocturna obrera, Consultori mèdic parroquial, Casal d’Infants) i cultural (celebració de diversos Jocs florals, on foren premiats poetes de renom, com Josep Carner). En esclatar l’alçament militar i la immediata revolució anticlerical de 1936, fou assassinat el rector i la parròquia fou incendiada i, després, enderrocada. L’actual temple-santuari, d’estil florentí, és el que, a partir de 1939, va ser reconstruït pel nou rector, mossèn Àngel Rovira, que ho va ser durant trenta anys.
Sant Gervasi era un terme gran, eminentment rural, amb conreus, hortes, camins de muntanya que pujaven a Collserola, mines d’aigua i probablement pastures, on la majoria de la població estava disseminada: moltes masies i unes quantes cases senyorials, que al segle XIX s’incrementaren amb torres d’esbarjo i d’estiueig, generalment dels qui vivien a Barcelona.
Durant segles, l’església fou una construcció petita en consonància amb la població del terme que no devia passar gaire dels 200 habitants. En 1833, Sant Gervasi tenia unes 70 cases i uns 370 habitants. No hi ha gairebé cap notícia històrica dels segles XV, XVI i XVII sobre la parròquia i el santuari. Consta, però, que al segle XVII ja s’hi venerava la Mare de Déu de la Bonanova, la qual va anar desplaçant la devoció als sants màrtirs. Prova de la devoció de Barcelona i dels pobles del pla per la Mare de Déu de la Bonanova eren els nombrosos i variadíssims exvots que figuraven en una sala del recinte parroquial; exvots de menestrals, obrers i pescadors, entre altres.
El 1706, els francesos, durant la guerra de Successió, robaren les joies de la Mare de Déu, feren desaparèixer la seva imatge i incendiaren la rectoria. La imatge, però, fou retornada al cap de pocs dies per la muller d’un soldat. Durant el setge de Barcelona, els soldats de Felip V tornaren a profanar l’església. En el segle XVIII es construïren nous altars i capelles; entre elles la de la Mare de Déu en 1765.
L’any 1900, el bisbe Morgades va presidir la coronació canònica de la Mare de Déu i, amb motiu d’aquesta coronació, mossèn Cinto Verdaguer va compondre un himne a Nostra Senyora de la Bonanova. En temps del rector Santiago Estebanell (1906-1916), la parròquia desenvolupà una important acció social (Escola nocturna obrera, Consultori mèdic parroquial, Casal d’Infants) i cultural (celebració de diversos Jocs florals, on foren premiats poetes de renom, com Josep Carner). En esclatar l’alçament militar i la immediata revolució anticlerical de 1936, fou assassinat el rector i la parròquia fou incendiada i, després, enderrocada. L’actual temple-santuari, d’estil florentí, és el que, a partir de 1939, va ser reconstruït pel nou rector, mossèn Àngel Rovira, que ho va ser durant trenta anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario