Santa Maria de Moià, o la Mare de Déu de la Misericòrdia (advocació més moderna), és l'església parroquial de la vila de Moià, del terme municipal del mateix nom, cap de comarca del Moianès, tot i que administrativament adscrita a la del Bages.
Fou consagrada el 939 per Jordi, bisbe de Vic, amb assistència de Sunyer, comte de Barcelona, qui la féu edificar. En la seva edificació a càrrec del comte de Barcelona es pot percebre un cert pols polític, ja que Moià era territori del Comtat d'Osona. Després de la consagració, però, l'església de Santa Maria de Moià va ser cedida, amb totes les possessions i beneficis que generava, al bisbe de Vic. El bisbe Ramon Gaufred de Vic cedia l'església al monestir de Santa Maria de l'Estany el 1131, establint per primer cop un lligam que ja no deixaria gairebé mai al llarg de la història. Tanmateix, el rei Jaume I va redimir Santa Maria de Moià d'aquest domini a mitjan segle XIII, redempció que va tenir efecte molt poc temps, ja que aviat torna a aparèixer lligada a l'Estany.
De l'església corresponent a aquella època, romànica, ja no en queda res. L'actual, bastida entre el renaixement i el barroc, és una església gran, corresponent a la importància de la vila i a la riquesa de la seva antiga comunitat de preveres, una de les més influents de la Catalunya central a l'edat moderna.
Fins a finals del segle XVI, aquesta parròquia depenia de la comunitat de canonges agustinians de Santa Maria de l'Estany. El 1592 el papa Climent VIII va secularitzar aquell monestir, i el va convertir en col·legiata, i els canonges de l'Estany van traslladar-se a Moià, de manera que Santa Maria de Moià queda convertida també en col·legiata. El 1603, però, el títol de col·legiata retornava a l'Estany; hi residia l'arxiprest del Moianès, que, alhora, era rector de Moià. El 1775 l'Estany quedava reduït a parròquia de la categoria més baixa, i el bisbe de Vic Castanyer, que havia estat rector a Moià, concedí a la parròquia de Santa Maria de Moià i al seu rector tots els títols i honors que havia tingut l'església de l'Estany.
Aquesta història féu que la comunitat de preveres de Moià gaudís d'una sèrie de privilegis, entre els quals destaquen que els seus preveres havien de ser moianesos, i des de Santa Maria de Moià es regia la majoria de les esglésies de la comarca. És molt gran el nombre de documents de tota mena generats pels capellans de Moià, tant pel que fa a l'administració dels seus béns i els préstecs que la comunitat de preveres feia a tota la comarca, com pel que respecta al seu exercici com a notaria.
M’expliquen que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, l’orgue es va cremar.
Es posterior doncs als anys 1936-39.
Fou consagrada el 939 per Jordi, bisbe de Vic, amb assistència de Sunyer, comte de Barcelona, qui la féu edificar. En la seva edificació a càrrec del comte de Barcelona es pot percebre un cert pols polític, ja que Moià era territori del Comtat d'Osona. Després de la consagració, però, l'església de Santa Maria de Moià va ser cedida, amb totes les possessions i beneficis que generava, al bisbe de Vic. El bisbe Ramon Gaufred de Vic cedia l'església al monestir de Santa Maria de l'Estany el 1131, establint per primer cop un lligam que ja no deixaria gairebé mai al llarg de la història. Tanmateix, el rei Jaume I va redimir Santa Maria de Moià d'aquest domini a mitjan segle XIII, redempció que va tenir efecte molt poc temps, ja que aviat torna a aparèixer lligada a l'Estany.
De l'església corresponent a aquella època, romànica, ja no en queda res. L'actual, bastida entre el renaixement i el barroc, és una església gran, corresponent a la importància de la vila i a la riquesa de la seva antiga comunitat de preveres, una de les més influents de la Catalunya central a l'edat moderna.
Fins a finals del segle XVI, aquesta parròquia depenia de la comunitat de canonges agustinians de Santa Maria de l'Estany. El 1592 el papa Climent VIII va secularitzar aquell monestir, i el va convertir en col·legiata, i els canonges de l'Estany van traslladar-se a Moià, de manera que Santa Maria de Moià queda convertida també en col·legiata. El 1603, però, el títol de col·legiata retornava a l'Estany; hi residia l'arxiprest del Moianès, que, alhora, era rector de Moià. El 1775 l'Estany quedava reduït a parròquia de la categoria més baixa, i el bisbe de Vic Castanyer, que havia estat rector a Moià, concedí a la parròquia de Santa Maria de Moià i al seu rector tots els títols i honors que havia tingut l'església de l'Estany.
Aquesta història féu que la comunitat de preveres de Moià gaudís d'una sèrie de privilegis, entre els quals destaquen que els seus preveres havien de ser moianesos, i des de Santa Maria de Moià es regia la majoria de les esglésies de la comarca. És molt gran el nombre de documents de tota mena generats pels capellans de Moià, tant pel que fa a l'administració dels seus béns i els préstecs que la comunitat de preveres feia a tota la comarca, com pel que respecta al seu exercici com a notaria.
M’expliquen que en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes, encapçalats pel general Franco, contra el govern LEGÍTIM de la II República, l’orgue es va cremar.
Es posterior doncs als anys 1936-39.
No hay comentarios:
Publicar un comentario