La basílica de Santa Maria del Mar és, sense cap mena de dubte, un dels més grans exponents de l’orgueneria a Catalunya. L’assimilació de múltiples influències va enriquir extraordinàriament el seu patrimoni, fins al punt que al segle XVI ja tenia un estil plenament desenvolupat, mentre que l’escola castellana va haver d’esperar fins al segle XVIII per assolir el seu punt àlgid, com a resultat de recorreguts estilístics diferenciats.
A partir de diverses investigacions i especialment de la publicació La música en la Basílica de Santa Maria del Mar (1962), de Francesc Baldelló, hem pogut constatar que molts orgueners importants van treballar en els grans orgues de la Basílica. Entre aquests destaquen: Bernat Pons, capellà de Narbonna, França.” (1393), que és quan tenim la primera noticia d’un orgue, a penes deu anys després d’haver celebrat la primera Missa, Frater Leonardus, (1464) franciscà de Mainz, Alemanya, Johann Spinn von Noyern (1484-87), Pere Bordons (1547), Peris Arrabasa i Salvador Estrada (1560-64), el prestigiós constructor aragonès José de Sesma (1677), el flamenc Andreu Bargere (1691), Josep Bosch (1719-21), Antoni Boscà qui, des del 1734, havia fet reparacions als orgues de Sta. Maria i, l’any 1741 va construir un instrument nou de trinca, una magnífica síntesi de les tradicions catalanes i castellanes: manuals partits, llenguetaria horitzontal, de batalla, manuals d’extensiósencera en lloc de l’octava curta que tenia fins aquell moment, Jean-Pierre Cavaillé i Dominique Cavaillé-Coll (1794-97) i Joan Puig (1854).
Per tant, ja des del segle XIV s’observa una important presència d’artifexs procedents de terres llunyanes, generalment del centre d’Europa, que van impulsar, juntament amb orgueners catalans, un gran desenvolupament de l’art de l’orgueneria, de manera que es va generar una escola realment interessant i singular.
Aquesta església tenia dos instruments: L’Orgue Gran [Jean-Pierre Cavaillé i Dominique Cavaillé-Coll] que es va tocar per celebracions importants. Fou inaugurat el dia de Nadal del 1797 i desaparegué en l’incendi del 1936 durant la Guerra Civil. Pel que fa a l’Orgue Menor, la seva funció principal va ser acompanyar el cant del clergue durant la litúrgia. Se’n troben referències del 1495. L’any 1672 es va haver de desmuntar per poder construir la Galeria Reial. Dita galeria es va bastir al mur de la nau lateral del cantó sud o epístola, davant l’Orgue Major. Se suposa que en aquells moments, l’Orgue Menor s’havia desmuntat i s’instal·là sobre la capella central, exactament al cantó oposat de l’Orgue Major. Dita galeria desaparegué també al mateix incendi que l’Orgue Major l’any 1936.
L’instrument que ara sona a Santa Maria fou construït originàriament per al Convent dels Trinitaris de Vic. L’estil del moble i la seva decoració plàstica corresponen a la segona meitat del segle XVIII, per bé que, fins avui, no s’ha aconseguit trobar cap dada, ni en el mateix instrument ni en cap document d’arxiu per poder confirmar la data de la seva construcció i el nom del seu autor. Segons l’arquitecte anglès, Simon Platt, l’instrument va ser construït al voltant dels anys 1730 – 1750. Es dóna la situació paradoxal que, tot i que Catalunya hagi estat un dels països més rics en orgueneria i en documentació d’orgueneria, avui dia es conservin tan pocs exemplars d’orgues antics.
Cap a l’any1983, vam trobar alguns elements de l’instrument al magatzem d’un antiquari, desmuntat per personal no professional. Des d’aquí hauria pogut sortir cap a algun lloc d’Europa i molt probablement perdre-se’n el rastre per sempre. Altres elements, com són ara el manual i les manxes van ser trobats en una masia a prop de Vic. Tot plegat, l’aspecte que tenia era un munt de feralla de difícil indentificació.
A més de la restauració del moble, calia emprendre’n la reconstrucció, l’afegit de peces que mancaven, i el disseny i realització d’una tribuna nova en l’estil del moble. Del material sonor, només se’n conservaven els aproximadament 80 tubs de fusta de què consta l’instrument, que componen el 6% de la totalitat. Per reconstruir el 94% desaparegut, s’ha hagut de rastrejar les pistes existents als suports dels tubs de la façana, a les panderetes i als secrets. A partir d’aquesta informació, s’ha pogut desxifrar la probable disposició de registres, i les mides i els diàmetres dels tubs corresponents. Les mides trobades coincideixen sovint amb les de l’orgue de Talarn (Lleida/1748), al Pallars, obra atribuïda a Boscà Seriñena (si hem de fer cas de la signatura que hi ha al moble). Trets importants d’aquest instrument són la partició del manual entre siº–do1 (contrari a l’orgue castellà que ho fa entre do1- do#1) i la presència d’un flautat de fusta. Pel que fa a la resta, en no existir mostres ni paral·lelismes, s’ha hagut de recórrer a l’experiència acumulada durant llargs anys a les escoles d’orgueneria mallorquina i catalana.
Els altres elements, mecànics, estructurals i decoratius, han estat restaurats segons les tècniques de l’època. En el cas de les manxes, ha calgut reconstruir les taules perquè les originals eren irrecuperables; no obstant això, se n’han conservat els plecs primitius com a documentació. Es tracta de les poques manxes de tascó conservades a Catalunya juntament amb les del Santuari del Miracle de Solsona, la Pobla de Cérvoles i Ulldemolins.
La restauració-reconstrucció no permet aplicar a un instrument històric l’estil personal del reconstructor, sinó que hom s’ha d’expressar en el llenguatge dels orgues catalans del segle XVIII. L’únic marge que ha tingut l’equip restaurador ha estat el de solucionar l’inconvenient d’adequar l’antic Orgue Menor, històricament destinat a acompanyar els clergues en el cant litúrgic, a l’actual funció de ser l’orgue del temple per a tots els seus usos litúrgics i musicals.
Una de les peculiaritats de l’orgue als Països Catalans és l’existència de dos cossos, l’orgue major i la cadireta,. En alguns casos, quan les dimensions de l’instrument són petites, el segon cos no s’arriba a construir, però s’hi sol trobar ni que sigui decorativament. És el cas de Talarn, per exemple.
A l’orgue de Santa Maria del Mar també es donava aquesta circumstància. No obstant això, i tenint en compte les grans dimensions de la Basílica, i especialment la missió litúrgica i concertística de l’instrument, hem optat per aportar el segon cos, que correspon a l’esperit d’orgues com els de Sitges, Torredembarra, Montblanc, Cadaqués, Montbrió, etc.
El projecte per a la restauració de l’orgue es va dur a terme en dues etapes: L’Orgue Major es va acabar l’any 1997. Alguns anys més tard, amb la instal·lació del material sonor de la Cadireta es van enllestir les obres i l’orgue es va estrenar el 31 de maig de 2005.
DOCUMENT en PDF
