119. Orgue de l'Església de la Trinitat, Vilafranca del Penedès, Alt Penedès

L'Església de la Trinitat és un temple del municipi de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) protegit com a bé cultural d'interès local.

L'església té una sola nau sense creuer amb volta de canó lleugerament apuntada. Presenta cinc capelles laterals per banda i l'absis és rectangular. La porta d'entrada és neogòtica. El campanar és de planta octogonal. La Capella del Remei és contigua, amb porta de 1615 la inscripció es troba al timpà. El conjunt ocupa la cantonada del carrer de la Font amb el carrer dels Trinitaris.

L'Església de la Trinitat es va edificar al lloc ocupat anteriorment per una antiga església dedicada a la Mare de Déu del Remei -part occidental- i una part de l'antic Hospital del Sant Esperit, construït el 1272 i ocupat pels frares trinitaris des del 1557. Les obres van començar el 8 de desembre de 1578 i van concloure al llarg del segle XVII.

L'Orgue data de l'any 1929.

El 1868 es va convertir en segona parròquia de Vilafranca, per insuficiència de la de Santa Maria. El 1902 Eugeni Campllonch va projectar l'altar major. El 1908 es va acabar el nou campanar, en substitució d'un altre més primitiu i no tan alt.

La Capella del Remei va ser cremada l'any 1934 i va ser reconstruïda de nou i inaugurada l'any 1935. Ara és la Capella del Santíssim.

La imatge de la Mare de Déu de Montserrat, segons l'antiga propietària, la sra. Benach, l'escultura és anterior al 1936, ella fou la donadora de l'escultura a l'església de la Trinitat.

Façana principal de l'Església de la Trinitat.

La capella del Remei, cremada el 1934, es reconstruí de nou i s'inaugurà el 1935. El director de l'obra fou l'arquitecte Josep Brugal i el pintor Lluís Mª Güell. Ara és la capella del Santíssim de l'església de la Trinitat. La pintura mural és anterior a la data de la crema i fou restaurada posteriorment.

L'ORGUE

Construït per l'orguener Miquel Bertran l'any 1929. Està situat a un lateral del cor que hi ha al final de l'Església. Consta de dos teclats manuals de 61 notes, de tracció mecànica i un pedaler de 30 notes de transmissió pneumàtica.

Va ser transformat per Lluís Camps el 1960 que li va fer una consola nova i va renovar la major part de la tubería. Actualment segueix funcionant però en condicions força precàries.

REGISTRES

I ORGUE MAJOR (C-c'''')

• Bordón 16'
• Bordón 8'
• Flautado 8'
• Octava 4'
• Quinzena 2'
• Lleno

PEDAL ( C-f')

• Subbajo 16'

II RECITATIU ( C-c'''')

• Cor de nuit 8'
• Flauta octaviante 4'
• Nazardo 2 2/3'
• Gamba
• Voz celeste
• Trompeta 8'

COMBINACIONS

• I-P
• II-P
• II-I

EFECTES

• Expresión
• Fuerte
• Tutti
• Trémolo

ENLLAÇOS EXTERNS

• Orgues del Penedès
• Fitxa completa

118. Orgue de l'Església de Sant Salvador, el Vendrell, Baix Penedès

Sant Salvador del Vendrell és una església del Vendrell inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

L'església parroquial del Vendrell és dedicada a Sant Salvador. L'exterior és format per una façana amb tres cossos. El central conté la porta principal, una gran rosassa i és rematat per un arc de mig punt. El de la banda dreta té un balcó d'arc rebaixat. A l'esquerra es troba la torre del campanar amb el rellotge i amb un altre balcó d'arc escarser.

L'interior consta d'una nau central amb capelles laterals (tres per banda), creuer i absis decorat amb una conquilla. A la part central del creuer hi ha una gran cúpula. La nau central té trams i queda separada de les capelles laterals per obertures d'arc de mig punt intercalades per pilastres adossades d'on arrenca un sobresortint entaulament on s'hi recolza la volta de canó. Als peus de l'església hi ha el cor, sota el qual hi ha un arc carpanell suportat per dues grans pilastres.

La porta amb llinda és de considerables dimensions. A les dues bandes hi ha tres cossos de pedra (el central sobresortit), cadascun d'ells amb una columna adossada. Les columnes són bombades i tenen una gran base quadrada i capitells formats per fulles d'acant i volutes. La columna que destaca té dues fornícules amb conquilla a cada banda. Sobre els capitells descansa un fris molt trencat (típic del barroc) que està rematat per dues grans volutes.

Dins la figura geomètrica que es troba entre la llinda i el fris hi ha una decoració a base de motllures que descriuen línies corbes, al centre de les quals es troba una imatge molt erosionada que potser representa Sant Salvador.

L'Orgue data des de l'any 1777.

El campanar és a la banda esquerra de la façana principal de l'església i format per una torre de considerable alçada. La part inferior és formada per un basament quadrat, rematat per uns pinacles situats en el vèrtex superior. En aquest hi veiem el rellotge, un balcó amb arc escarser i una cornisa decorativa.

La resta és una torre vuitavada formada per quatre cossos separats entre ells per cornises, menys el tercer, que és separat per una cornisa i una bonica barana de pedra rematada per pinacles. El segon cos té unes obertures d'arc de mig punt on es veuen les campanes. Els dos últims cossos són de diàmetre més reduït que els altres, i hi destaquen unes finestres amb arc de mig punt una volta que sosté un àngel.

Façana barroca i principal del temple.

L'àngel que se situa al cim del campanar és una figura exempta feta de bronze i amb molt detallisme. Té una actitud severa i concentrada. La figura s'aguanta amb una sola cama, l'altra és encongida cap al darrere. Té un braç col·locat a la cintura i l'altre estirat cap al davant (senyalant la direcció del vent). El cap de l'Àngel és coronat amb una corona de llorer i flors.

La trona és feta de fusta molt treballada i consta d'àmbit i tornaveu. A l'àmbit s'hi accedeix per una escalinata de fusta amb balustrada. Aquest es recolza en la mènsula de fusta. Té forma poligonal, presenta sis cares, de les quals, les quatre centrals tenen imatges en alt relleu dels quatre evangelistes amb els seus respectius signes.

A un metre de distància de l'àmbit i adossat a la paret, es troba el tornaveu de forma octogonal i rematat a la part superior per unes petxines intercalades amb volutes de disposició radial, que sostenen la figura d'un Sant.

L'ORGUE

Aquest orgue fou construït per l'orguener de procedència suïssa Ludwig Scherrer, l'any 1777. És un dels pocs instruments que ha conservat la major part del seu material original, sobretot perquè es va salvar de la destrucció durant la Guerra Civil, a diferència de molts altres orgues de Catalunya.

L'any 1929 i amb l'impuls del mestre Pau Casals, va ser restaurat per Silvio Puggina, que en va canviar la ubicació desplaçant-lo des d'una tribuna lateral al centre del cor. L'any 1963, Gabriel Blancafort hi feu una nova intervenció restituint la cadireta i afegint un pedaler de 30 notes, de transmissió elèctrica. Actualment, tot i que segueix funcionant per a la litúrgia i les classes de música, pateix greus deficiències que no el fan apte per a fer-hi concerts. Requereix una restauració amb profunditat.

El teclat i pedaler que va ser instal·lat posteriorment.

És un dels pocs instruments que ha conservat la major part del seu material original, sobretot perquè es va salvar de la destrucció durant la guerra Va ser restaurat pels orgueners Rogent-Blancafort, l'any 1963.

REGISTRES

CADIRETA CD-c'''

• Bordó 8'
• Flautat 4'
• Flauta travessera 8' (c'-c''')
• Nasard 12ª 2 2/3'
• Nasard 19ª 1 1/3'
• Cornetins IV ( c'-c''')
• Cromorn 8'

ORGUE MAJOR CD-c'''

• Cara 8'
• Bordó 8'
• Octava 4'
• Quinzena 2'
• Nasard 12ª 2 2/3'
• Nasard 15ª 2'
• Fornitura IV
• Alemanya IV
• Címbala III
• Címbalet III
• Corneta major 8' VII ( c'-c''')
• Nasard 17ª 1 1/3'
• Veus humanes 8'
• Trompeta 8'
• Clarins de campanya 4'-8'
• Clarins de quinzena 2'-8'
• Trèmol

ECO ( mà dreta) (c'-c''')

• Violins 8'
• lautat 8'

PEDALER C-f' (30 notes)

• Subbaix 16'
• Contres 8'
• Bordó 8'
• Flauta 4'

ACOBLAMENT

• Orgue Major a Pedal

ENLLAÇOS EXTERNS

• Orgues del Penedès
• Fitxa completa
• Facebook de l'Orgue
• Pàgina web de l'Orgue
• Twitter de l'Orgue

47. Orgue del Palau Nacional (CCCB), Montjuïc, Barcelona, Barcelonès.

L’orgue d’avui és de grans dimensions. Tot i que va ser construït el 1929, fa més de 80 anys, segueix sent l’orgue més gran de Catalunya i un dels instruemnts més grans d’Europa. Es troba a la sala Oval del Palau Nacional, l’actual Museu Nacional de Catalunya (MNAC).
Per fer-nos una idea del volum de l’instrument, us donaré algunes xifres. Abans, però, una petita introducció per als que no conegueu aquest instrument. Els orgues tenen tecles, com el piano. Però enlloc de tenir un joc de tecles, un teclat, en poden tenir dos, tres i fins a set. Cada joc de tecles va connectat a com a mínim un registre. Un registre és un joc de tubs. En l’orgue els colors i els timbres són molt importants. Cada registre proporciona un color diferent, únic.
Un orgue de prestigi com el del Palau Nacional té cinc teclats (cada teclat té unes 60 tecles, en total, 300), amb 25 registres per teclat. Això et permet tenir activats cinc registres diferents simultàniament i anar saltant d’un teclat a l’altre, sense haver de parar per canviar de registre a mitja peça, o fins i tot fer-ne sonar dos i més a la vegada. Els canvis i variacions de colors i timbres poden ser espectaculars. Alguns orgueners (constructors d’orgues) han arribat a idear enginys extraordinaris per a imitar qualsevol so imaginable a través de tubs amb moltíssimes formes diferents.
Per si no n’hi hagués prou amb això, a més dels cinc teclats de l’orgue del Palau Nacional, l’organista disposa d’un altre teclat que es troba a sota seu. És el pedal, fet amb tecles gegants, que es toca amb els peus. Els organistes han desenvolupat una tècnica especial per fer-los moure, utilitzant, a més, unes sabates especialment dissenyades per a això. Algunes obres s’han escrit només per als peus dels organistes o sovint per a “quatre peus”, és a dir, dos organistes tocant junts.

Com sabeu, un orgue té tubs. I no només els que es veuen des de fora. Sovint, aquests només hi són per a fer bonic. És a dins que aquests instruments amaguen un extraordinari bosc de tubs de totes les mides i formes pensades. De fusta, llautó, amb llengüetes i trossos de metall que es mouen amb l’aire, amb aigua que fa bombolles. Tubs que vibren o que sobresurten de l’orgue. Trompetes, flautes, oboès, trombons. Tubs que imiten el cant de tot tipus d’ocells. Alguns d’ells minúsculs, de sis mil·límetres. D’altres que medaixen més de deu metres de llarg, creant sons tant greus que amb prou feines s’escolten, però en canvi fan retrunyir tota l’estructura de l’instrument i poden canviar el propi batec del cor.
A més d’això, aquest orgue disposa d’un piano incorporat a dins de l’instrument, d’un xilòfon, de campanes tubulars i enormes campanes d’església. Una celesta (un xilòfon molt agut, que té un teclat de piano), un xilòfon greu i tot tipus d’efectes de percussió. Amb els seus 154 registres diferents es poden crear 840 combinacions de sons diferents.
I quants tubs té l’orgue del Palau Nacional? No ho sabem exactament, però, pel cap baix haurien de ser uns 10.000 tubs, connectats amb cables d’aire i electricitat, palanques, manxes i ventiladors per a l’aire, etc. Les xifres maregen. Estaria bé poder fer un sol cop d’ull dins de la maquinària de l’orgue. Es tracta d’un prodigi únic d’enginyeria musical.

La flamant estrena de l’orgue va ser el 6 de juliol de 1929, per a la segona Exposició Universal de Barcelona. El que no us podeu imaginar és el que va passar després. Si l’orgue és monumental, també ho fou la polèmica que va seguir a l’estrena. L’orgue es va convertir en el tema de debat de molts diaris barcelonins, no només d’aquells dedicats a la música, sinó també els d’informació general.
Tot va començar quan Jaume Pahissa escriví una ressenya del concert inaugural al diari “Las Noticias”. el dia següent. El seu article acabava dient: “El órgano debe desaparecer como instrumento musical artístico. Sólo debe conservarse en virtud de la sugestión y del sentimiento que despierta por tradición (…).” En altres paraules, Pahissa deia que l’orgue no era un instrument musical sinó tan sols un instrument per a algunes celebracions religioses i esglésies.
L’orgue del Palau Nacional, era de fet, una excepció. Tot i que ja es tocava a l’antiga Grècia i Roma, fa més de dos mil anys, des de l’edat mitjana havia estat utilitzat exlusivament dins les esglésies. Tanmateix, a finals del segle XIX s’havien començat a construir orgues fora de les esglésies. A Barcelona, el primer orgue profà apareixia al Palau de Belles Arts construït per a l’Exposició Universal de 1888.

A principis del segle XX s’en construïa un al Palau de la Música. Aquest, per tant, era el tercer orgue profà que es construïa a Catalunya. I el més gran que s’ha fet fins avui en dia.
La polèmica sobre si l’orgue havia de ser només un instrument religiós o també un instrument de concert, i per tant profà, va durar mesos. Pahissa i altres músics catalans van esmerçar molts arguments i interessants debats; però la discussió va acabar sense un clar vencedor. Tanmateix, milers de barcelonins van conèixer l’orgue gràcies als cicles de concerts d’orgue que es van fer al Palau Nacional, cada dissabte, fins ben entrada la dècada de 1940.
El 1936, els anarquistes van assaltar i cremar moltes esglésies de Barcelona i Catalunya. Hi van desaparèixer molts orgues que tenien sovint més de dos o tres segles d’història i un valor incalculable. L’orgue del Palau Nacional però, no es trobava en una església, i, per tant, va restar intacte.
Durant anys, fou també l’orgue en que estudiaven els alumnes del Conservatori de Música de Barcelona. Un dia de classe, als anys 1970, es va desprendre un tros del sostre de la Sala Oval. Montserrat Torrents, professora d’orgue d’aquella època, va optar per suspendre les classes, que des de llavors es fan a l’orgue dels Caputxins de Sarrià, en un orgue força més petit.
Des de llavors, i fins avui en dia l’immens orgue del Palau Nacional resta mut, pendent d’una reforma urgent. De fora sembla estar en perfecte estat. Però els orgues necessiten un constant manteniment i, sobretot, que s’hi faci música constantment. I 40 anys d’oblit són molts anys. Com tants altres orgues de Catalunya, l’orgue està abandonat i el seu estat és precari.
Fa uns anys, per subscripció popular, es va restaurar l’orgue del Palau de la Música, que també havia estat abandonat durant dècades. Aquest, però, segueix sent l’instrument més gran de Catalunya, un prodigi de l’enginyaria dels anys 1920. Un immens monument oblidat. Un immens orgue mut.