Mostrando entradas con la etiqueta 1 ciutat vella. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta 1 ciutat vella. Mostrar todas las entradas

111. Capella de la Mare de Déu de l'Esperança, Barcelona, Barcelonès

Restauració de l’orgue de la Capella de l’Esperança.

Ubicat al cor d’aquesta petita església del centre de Barcelona, que disposa de una acústica excel.lent.





Construït l’any 1956 per Salvador Aragonés, es de transmissió mecànica pels manuals amb ajut pneumàtic pels tubs greus i pel registre de pedal. Consta de 12 registres en dos teclats manuals de 56 notes i un pedal de 30 notes, dins una única caixa expressiva. Consola de pupitre de cara a l’altar.


GRAN ORGUE

1 Fl. Violón 16’
2 Fl Principal 8’
3 Fl. Harmónica 8’
4 Octava 4’
5 Quincena 2’
6 Lleno II 2’
7 Clarín armónico 4’

RECITATIU

8 Violón 8’
9 Viola de Gamba 8’
10 Voz celeste 8’
11 Fagot y Oboe 8’

PEDAL

12 Contrebasse 16′


Els treballs han consistit en una neteja general, tractament del corc, instal·lació d’un nou ventilador, nova instal·lació elèctrica, ajust de mecanismes, nou accés a l’interior, nova façana, repàs d’harmonització i afinació general.


110. Orgue de la Basílica de la Mercè, Barcelona, Barcelonès

L’ORGUE ACTUAL

L’actual instrument es obra de Gaietà Estadella. L’orguener va completar l’any 1941 una primera etapa amb la construcció de la caixa, la consola de quatre manuals, el moble de cadireta, i dos dels teclats, deixant en funcionament 23 registres i 1236 tubs. Diverses vicissituds, com la mort del mateix constructor l’any 1944 i les dificultats de la postguerra, van ser la causa que aquest orgue no assolís mai totes les possibilitats previstes al projecte original. Aquest orgue ha tingut diverses temptatives per la seva finalització, com la del orguener i cunyat d’Estadella, Pau Xuclà o la darrera a càrrec de holandès E. Ottes que cap a l’any 2000 va construir una nova consola de 3 teclats i va instal.ar una transmissió mecànica sense arribar a concloure els treballs, restant un instrument inacabat i caòtic. L’instrument presenta un estat d’abandonament en bona part dels seus elements: caixa, mecanismes, alimentació de l’aire amb moltes fuites, harmonització del so... Mostra diverses afectacions de corc, els guarniments de pell a les manxes i motors de registres molt degradats i altres anomalies com el caixó del motor amb perill d’incendi.

A nivell funcional la deficiència més gran és la duresa extrema dels teclats, amb valors que superen els 500 grams (el doble dels valor màxims admissibles) i que fan impossible que l’organista pugui tocar amb un mínim de comoditat. En aquest l’estat l’acompanyament litúrgic és molt difícil i l’ús concertístic impossible.

Des de fa una colla d’anys la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè havia endegat tot un seguit d’estudis i consultes per tal de prendre la decisió més oportuna pel que fa a la restauració de l’orgue. Gràcies a Déu i especialment als esforços i tenacitat tant dels membres de la Junta com, molt especialment, del seu president el Sr. Ignasi Riera, el dia 9 de novembre de 2016 es signà un contracte amb el Mestre Orguener Gerhard Grenzing per tal de construir un orgue nou, que podria ser estrenat en el proper any 2018 dins del 800 Centenari de la fundació de l’ordre de la Mercè.



GERHARD GRENZING MESTRE ORGUENER

De la mateixa manera que fa segles hi ha haver mestres arribats del nord d'Europa, Gerhard Grenzing es va establir aquí fa 46 anys per tenir cura del llegat cultural dels orgues dels països catalans, tasca començada a Mallorca. Després de crear, junt amb la confiança del seu equip, més de 150 instruments nous en tres continents, és el seu desig aportar una llarga experiència i nous valors per a l'enriquiment de la cultura organística del país.

FILOSOFIA DE L'OBRA

En estreta relació amb la trajectòria històrica a Catalunya presentem un projecte de reconstrucció d’un orgue influenciat per l’escola catalana, desenvolupada des d’el segle XIV fins a principis del S. XX. Tenim en compte que la construcció de l’instrument no ha d’enfocar-se com una replica d’un instrument històric, sinó com un reflex de l’evolució de segles a l’orgueneria i a la vegada estretament vinculat amb la tradició orguenera local. La presencia de l’orgue a la ”vox populi” catalana s’expressa encara avui amb moltes dites malgrat que els instruments en molts llocs ja no existeixen. Una de les pèrdues artístiques més importants a Catalunya a la Guerra Civil varen ser els orgues. La recuperació d’aquest immens tresor ha estat molt lenta com també la recuperació de l’ambient musical al seu entorn.

REALITZACIÓ

Cal tenir en compte que les reverberacions llargues obliguen a una harmonització exquisida ja que el vent ha d’ésser viu per tal d’afavorir un so càlid i la mateixa harmonització d’alta qualitat per poder omplir el gran espai, encara que aquest estigui totalment ocupat. Es projecta l’instrument sota l’horitzó d’experiències i innovacions pròpies. La tendència actual en la construcció d’orgues de categoria és incorporar els assoliments i guanys tècnics i estètics de segles anteriors en un disseny i materials actualitzats. Aquest és el cas per exemple de la mecànica directa i penjada, insuperada en el seu tacte sensible o l’alimentació viva d’aire mitjançant manxes clàssiques, evitant els extrems entre un vent rígid i un altre que seria inestable.




ESTIL

Un orgue ha d’ésser àmpliament versàtil en el sentit estilístic i a la vegada ha de tenir la seva pròpia personalitat, que es defineix no només a través dels noms i de la quantitat dels registres projectats: l’orgue com a obra d’art ha de ser una unitat i tots els detalls i elements són significatius, des de la filosofia de la seva missió i entorn fins als seus mecanismes, alimentació de vent i sobre tot els càlculs, l’elaboració artesana, l’harmonització i la veu dels seus tubs. En aquest cas es proposa un instrument de tres teclats i pedal que composen quatre cossos musicals clàssics. Aquest projecte recull un ampli panorama de possibilitats interpretatives. L’avantprojecte per a la construcció de l Orgue de la Basílica de la Mare de Deu de la Mercè contempla la recuperació d’una tradició ancestral a Catalunya per obtenir un instrument de culte, les funcions litúrgiques solemnes i per a la cultura amb possibilitats de celebrar concerts d’alt nivell.

Trobareu més especificacions sobre la realització de l’orgue a la pestanya de la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè.

Per arribar a aquesta finalitat són imprescindibles l’elaboració de tubs d’alta qualitat, aliatges rics, laboriosos càlculs i assaigs de les mides, i finalment una harmonització artística generosa i enèrgica (que res té a veure amb "simplement forta" o en tot cas "forçada"), basat en múltiples assaigs i experiències prèvies a través d’investigacions de llargs anys dels Mestres Catalans i de les seves escoles.

(Totes aquestes descripcions son extretes del projecte que és propietat intel·lectual de Gerhard Grenzing S.A)

Per aconseguir culminar la construcció d’aquest orgue nou comptem amb la generosa subvenció d’obra social previstos entre la Generalitat i la Fundació Bancària Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, “la Caixa”. La Junta de la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè ha constituït una comissió de l’orgue que serà la que anirà informant de la marxa de la construcció de l’orgue i altres aspectes i campanyes previstes per tal de fer arribar a bon port aquest magnífic projecte.

VIDEO: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/signes-dels-temps/nou-orgue-de-la-merce/video/5711190/
NOTÍCIA: http://www.basilicadelamerce.cat/blog-ca/Orgue-nou-156.html

Els àngels canten a Collbató

L'Ajuntament de Barcelona i l'església dels Sants Màrtirs Just i Pastor es conjuren per a resucitar la veu d'un dels orgues més peculiars i a mb més historia de Catalunya.


ARTÍCLE: L'Organista Punk

Nascut l’any 1981 a Pennsilvània (EUA), Carpenter va interpretar El clavecí ben temperat de J. S. Bach per primera vegada quan tenia onze anys, i va accedir a l’American Boychoir School l’any 1992. Beth Etter va ser la seva mentora, i alguns dels seus professors han estat John Bertalot i James Litton. 

Més endavant va estudiar composició i orgue a la North Carolina School amb John E. Mitchener. Ha transcrit més de cent obres per a orgue, entre les quals la Simfonia núm. 5 de Mahler. Durant els seus estudis a la Juilliard School de Nova York (2000-2006) va començar a compondre les seves pròpies obres, alhora que rebia classes de piano de Miles Fusco. 

L’any 2011 va estrenar el seu concert per a orgue i orquestra The Scandal amb la Deutsche Kammerphilharmonie de Bremen a la Philharmonie de Colònia, i el 2012 va rebre el Leonard Bernstein Award del Schleswig-Holstein Musik Festival.



Aquest organista magnífic ha aconseguit fer realitat el seu somni: construir el seu propi instrument, un instrument fet a mida, d’acord amb les indicacions de Carpenter i construït per Marshall & Ogletree, pioners de la construcció d’orgues a Boston, acompanya l’artista en qualsevol actuació arreu del món. 

Aquest fet és una revolució per a Cameron Carpenter com a organista. És un orgue que va sortir a la llum a Nova York i amb el qual s’ha embarcat per actuar arreu d’Europa en la gira anomenada International Touring Organ (ITO) al Konzerthaus de Viena, Festspielhaus de Baden Baden, Alte Opera Frankfurt i Philharmonie de Colònia, on ha presentat el seu darrer disc, If you could read my mind, enregistrat per a Sony Classical. 

De la seva temporada 2014-15, a més a més de destacar-ne la gira pels Estats Units amb l’ITO, cal esmentar les estrenes locals, amb la Deutsches Symphonie-Orchester a Berlín i la BBC Concert Orchestra a Londres, del concert per a orgue i orquestra At the Royal Majestic de Terry Riley, obra escrita expressament per a Carpenter. 

L’estrena mundial d’aquesta obra va tenir lloc l’abril de 2014 amb l’Orquestra Filharmònica de Los Angeles dirigida per John Adams, i al maig es va estrenar a Europa amb l’Orchestre de la Suisse Romande. Cameron Carpenter ha establert una molt bona relació amb la Philharmonie de Berlín des que va tocar el concert inaugural del seu cicle d’orgue tres vegades consecutives. També actua sovint  al Mozarteum de Salzburg.

Durant el 2015, a més d’actuar al Palau de la Música de Barcelona, ho  farà al Lisinski Hall de Zagreb i durà l’ITO al Festival d’Istanbul. Col·labora sovint amb artistes destacats d’altres gèneres, com Peter Sellars, amb qui va transcriure i interpretar Michaelangelo Sonnets de Xostakóvitx per a un projecte al Manchester International Festival 2013.



Carpenter ha estat el primer organista a rebre una nominació als Grammy pel seu àlbum Revolutionary (2008), enregistrat amb Telarc, segell discogràfic que també va produir la seva gravació Cameron Live! de Bach (2010). L’Editorial Peters posseeix l’exclusivitat de publicació de les composicions de Carpenter.


11. Orgue del Palau Güell, Barcelona, Barcelonès.

L’orgue restituït i ampliat del Palau Güell, construït als Tallers Blancafort de Collbató, està ubicat en una galeria sota la cúpula.
A l’altura de les golfes es pot accedir a un mirador des d’on es pot contemplar de prop aquest nou orgue.
La Diputació de Barcelona va encarregar, coincidint amb l’obertura del Palau Güell, la restitució i ampliació de l’antic orgue d’Aquilino Amezua al mestre orguener Albert Blancafort. L’orgue ha estat instal·lat en un dels laterals que hi ha sota la cúpula del Palau Güell.
Aquest projecte ha tingut en compte el vell instrument i parteix de les seves característiques, si bé el supera musicalment parlant, ja que augmenta considerablement les seves possibilitats tímbriques i de repertori.
L’instrument, construït als Tallers Blancafort de Collbató, té 22 registres amb 1.386 tubs, distribuïts en dos teclats manuals de 56 notes i un teclat de pedal de 30 notes. A diferència del que succeïa amb l’orgue d’Amezua, la consola està situada al mateix cos de l’orgue en un dels laterals de les parts altes sota la cúpula.
A més, disposa d’un sistema de memorització que permet als visitants del Palau Güell escoltar gravacions cada trenta minuts.

7. Orgue de Santa Maria del Mar, Barcelona, Barcelonès.

La basílica de Santa Maria del Mar és, sense cap mena de dubte, un dels més grans exponents de l’orgueneria a Catalunya. L’assimilació de múltiples influències va enriquir extraordinàriament el seu patrimoni, fins al punt que al segle XVI ja tenia un estil plenament desenvolupat, mentre que l’escola castellana va haver d’esperar fins al segle XVIII per assolir el seu punt àlgid, com a resultat de recorreguts estilístics diferenciats.

A partir de diverses investigacions i especialment de la publicació La música en la Basílica de Santa Maria del Mar (1962), de Francesc Baldelló, hem pogut constatar que molts orgueners importants van treballar en els grans orgues de la Basílica. Entre aquests destaquen: Bernat Pons, capellà de Narbonna, França.” (1393), que és quan tenim la primera noticia d’un orgue, a penes deu anys després d’haver celebrat la primera Missa, Frater Leonardus, (1464) franciscà de Mainz, Alemanya, Johann Spinn von Noyern (1484-87), Pere Bordons (1547), Peris Arrabasa i Salvador Estrada (1560-64), el prestigiós constructor aragonès José de Sesma           (1677), el flamenc Andreu Bargere (1691), Josep Bosch (1719-21), Antoni Boscà qui, des del 1734, havia fet reparacions als orgues de Sta. Maria i, l’any 1741 va construir un instrument nou de trinca, una magnífica síntesi de les tradicions catalanes i castellanes: manuals partits, llenguetaria horitzontal, de batalla, manuals d’extensiósencera en lloc de l’octava curta que tenia fins aquell moment, Jean-Pierre Cavaillé i Dominique Cavaillé-Coll (1794-97) i Joan Puig (1854).

Per tant, ja des del segle XIV s’observa una important presència d’artifexs procedents de terres llunyanes, generalment del centre d’Europa, que van impulsar, juntament amb orgueners catalans, un gran desenvolupament de l’art de l’orgueneria, de manera que es va generar una escola realment interessant i singular.

Aquesta església tenia dos instruments: L’Orgue Gran [Jean-Pierre Cavaillé i Dominique Cavaillé-Coll] que es va tocar per celebracions importants. Fou inaugurat el dia de Nadal del 1797 i desaparegué en l’incendi del 1936 durant la Guerra Civil. Pel que fa a l’Orgue Menor, la seva funció principal va ser acompanyar el cant del clergue durant la litúrgia. Se’n troben referències del 1495. L’any 1672 es va haver de desmuntar per poder construir la Galeria Reial. Dita galeria es va bastir al mur de la nau lateral del cantó sud o epístola, davant l’Orgue Major. Se suposa que en aquells moments, l’Orgue Menor s’havia desmuntat i s’instal·là sobre la capella central, exactament al cantó oposat de l’Orgue Major. Dita galeria desaparegué també al mateix incendi que l’Orgue Major l’any 1936.
L’instrument que ara sona a Santa Maria fou construït originàriament per al Convent dels Trinitaris de Vic. L’estil del moble i la seva decoració plàstica corresponen a la segona meitat del segle XVIII, per bé que, fins avui, no s’ha aconseguit trobar cap dada, ni en el mateix instrument ni en cap document d’arxiu per poder confirmar la data de la seva construcció i el nom del seu autor. Segons l’arquitecte anglès, Simon Platt, l’instrument va ser construït al voltant dels anys 1730 – 1750. Es dóna la situació paradoxal que, tot i que Catalunya hagi estat un dels països més rics en orgueneria i en documentació d’orgueneria, avui dia es conservin tan pocs exemplars d’orgues antics.

Cap a l’any1983, vam trobar alguns elements de l’instrument al magatzem d’un antiquari, desmuntat per personal no professional. Des d’aquí hauria pogut sortir cap a algun lloc d’Europa i molt probablement perdre-se’n el rastre per sempre. Altres elements, com són ara el manual i les manxes van ser trobats en una masia a prop de Vic. Tot plegat, l’aspecte que tenia era un munt de feralla de difícil indentificació.

A més de la restauració del moble, calia emprendre’n la reconstrucció, l’afegit de peces que mancaven, i el disseny i realització d’una tribuna nova en l’estil del moble. Del material sonor, només se’n conservaven els aproximadament 80 tubs de fusta de què consta l’instrument, que componen el 6% de la totalitat. Per reconstruir el 94% desaparegut, s’ha hagut de rastrejar les pistes existents als suports dels tubs de la façana, a les panderetes i als secrets. A partir d’aquesta informació, s’ha pogut desxifrar la probable disposició de registres, i les mides i els diàmetres dels tubs corresponents. Les mides trobades coincideixen sovint amb les de l’orgue de Talarn (Lleida/1748), al Pallars, obra atribuïda a Boscà Seriñena (si hem de fer cas de la signatura que hi ha al moble). Trets importants d’aquest instrument són la partició del manual entre siº–do1 (contrari a l’orgue castellà que ho fa entre do1- do#1) i la presència d’un flautat de fusta. Pel que fa a la resta, en no existir mostres ni paral·lelismes, s’ha hagut de recórrer a l’experiència acumulada durant llargs anys a les escoles d’orgueneria mallorquina i catalana.

Els altres elements, mecànics, estructurals i decoratius, han estat restaurats segons les tècniques de l’època. En el cas de les manxes, ha calgut reconstruir les taules perquè les originals eren irrecuperables; no obstant això, se n’han conservat els plecs primitius com a documentació. Es tracta de les poques manxes de tascó conservades a Catalunya juntament amb les del Santuari del Miracle de Solsona, la Pobla de Cérvoles i Ulldemolins.

La restauració-reconstrucció no permet aplicar a un instrument històric l’estil personal del reconstructor, sinó que hom s’ha d’expressar en el llenguatge dels orgues catalans del segle XVIII. L’únic marge que ha tingut l’equip restaurador ha estat el de solucionar l’inconvenient d’adequar l’antic Orgue Menor, històricament destinat a acompanyar els clergues en el cant litúrgic, a l’actual funció de ser l’orgue del temple per a tots els seus usos litúrgics i musicals.

Una de les peculiaritats de l’orgue als Països Catalans és l’existència de dos cossos, l’orgue major i la cadireta,. En alguns casos, quan les dimensions de l’instrument són petites, el segon cos no s’arriba a construir, però s’hi sol trobar ni que sigui decorativament. És el cas de Talarn, per exemple.

A l’orgue de Santa Maria del Mar també es donava aquesta circumstància. No obstant això, i tenint en compte les grans dimensions de la Basílica, i especialment la missió litúrgica i concertística de l’instrument, hem optat per aportar el segon cos, que correspon a l’esperit d’orgues com els de Sitges, Torredembarra, Montblanc, Cadaqués, Montbrió, etc.

El projecte per a la restauració de l’orgue es va dur a terme en dues etapes: L’Orgue Major es va acabar l’any 1997. Alguns anys més tard, amb la instal·lació del material sonor de la Cadireta es van enllestir les obres i l’orgue es va estrenar el 31 de maig de 2005.

DOCUMENT en PDF



6. Orgue de l'Eglésia de Santa Maria de Montalegre, Barcelona, Barcelonès.

Originària ermita de la Mare de Déu de Montalegre o de l’Alegria en el terme municipal de Tiana, on ara hi ha la Conreria.
Segle XII. En aquesta ermita era establerta una comunitat de monges, anomenades Canongesses de Santa Maria de Montalegre.
El 1362 les Canongesses es traslladen a Barcelona i construeixen el nou Monestir a la finca que fa cantonada entre els actuals carrers Montalegre i Valldonzella.
La imatge de pedra que hi ha al carrer Montalegre cantonada Valldonzella és de finals del segle XIV o començaments del XV. És coneguda amb el nom de Verge de l’Alegria o Mare de Déu de Montalegre. Probablement és la imatge més antiga d’aquesta advocació.
El 1593, en extingir-se l’orde de les monges de Santa Maria de Montalegre, el monestir passa a ser el Seminari Episcopal de Nostra Senyora de Montalegre de la Ciutat de Barcelona.
En aquests edificis, el 8 d’octubre de 1802, el Rei Carles IV hi estableix la Casa de Caritat.
S’encarrega el projecte de la nova església a l’arquitecte barceloní August Font i Carreras. Comencen les obres el 8 de gener de 1901. La construcció es va anar sufragant exclusivament amb donatius dels fidels.


L’església fou beneïda el 15 d’octubre de 1902, i començà seguidament el culte. El 23 de desembre de 1902 el Cardenal Salvador Casañas, Bisbe de Barcelona, consagrà l’altar.
La Capella de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, projectada també per August Font, s’inaugurà el 27 de novembre de 1908.

El vitraller Antoni Rigalt realitzà el 1902 els vitralls de l’església i el 1908 els de la Capella de la Miraculosa. La casa Hijo de Eudaldo R. Amigó y Cia. construí el 1911 els quatre vitralls de la sagristia, aprofitant les velles vidrieres de l’antic temple .

L’orgue, inaugurat el 27 de novembre de 1927, va ser construït per Lope Alberdi i Recalde, un dels millors orgueners del moment. És un orgue de concepció romàntica. La façana de l’orgue, de fusta de cedre, va ser dissenyada per Enric Sagnier i Villavecchia, reconegut arquitecte, que era Vocal de la Junta de Govern de la Casa de Caritat.

La guerra civil respectà la fàbrica i l’orgue de l’església, però comportà la destrucció de totes les imatges, confessionaris i vasos sagrats. L’església va tenir diverses utilitats. En alguns moments s’hi van posar llits i s’utilitzà com a hospital. També era magatzem de queviures i de les grans bobines de paper de la Impremta-Escola.

Acabada la guerra es procedí a la restauració, que va ser encarregada a l’arquitecte barceloní Isidre Puig i Boada. Les obres consistiren en la remodelació del presbiteri, construcció de nous confessionaris, instal·lació elèctrica, repàs de goteres i nova pintura de tot l’interior.

L’Altar Major, amb el seu impressionant baldaquí, van ser realitzats per l’artista Jaume Busquets i Mollera. La taula de l’altar és -reformada- la mateixa que hi havia des del principi.
L’estiu de 1940 es va instal·lar la imponent aranya de ferro forjat en el centre del creuer, realitzada pel ferrer Benjamí Sales.

La nova inauguració de l’església tingué lloc el 15 d’Octubre de 1940, i va ser oficiada pel Sr. Bisbe Administrador Apostòlic de la Diòcesi Dr. Miguel de los Santos Díaz Gómara.
L’any 1952, en ocasió de la celebració dels 150 anys de la Casa de Caritat i dels 50 anys de l’església, es va col·locar la imatge actual del presbiteri, realitzada en alabastre pel mateix artista Jaume Busquets i Mollera. Va ser pagada per la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona. Beneí la imatge i celebrà la Missa commemorativa el Sr. Arquebisbe-Bisbe de Barcelona Dr. Gregori Modrego Casaus, el 29 de Novembre de 1952.

L’abril de 1957, la Casa de Caritat començà a abandonar els edificis per traslladar-se a les Llars Mundet. Com a conseqüència, anaren cessant progressivament els actes de culte a l’església, fins a quedar reduït a algunes noces i a una Missa els diumenges i festes; i es va anar produint un progressiu deteriorament del temple.

Atesa aquesta circumstància, el 1965 la Diputació de Barcelona fa donació del temple a l’Arquebisbat de Barcelona per tal que en mantingui el culte, directament o bé per mitjà d’una institució de l’església.

L’Arquebisbat de Barcelona confia l’església a l’Opus Dei, que en pren possessió el 29 de juny de 1967, Festa de Sant Pere i Sant Pau, en la Missa anticipada vespertina del dia anterior, i es restableix el culte.
Per decisió del Sr. Arquebisbe, el temple queda sota l’advocació de la Mare de Déu de Montalegre. La seva festa és el 31 de maig, diada en que se celebra la Visitació de la Mare de Déu.

El nivell de degradació del temple era prou evident a simple vista. Es va començar per les obres de més gran urgència, que si es deixaven podrien comportar la ruïna progressiva de l’edifici: reparació de la coberta, impermeabilització amb tela asfàltica, nova instal·lació elèctrica, etc. La direcció de les obres fou encomanada a l’arquitecte Antoni Lozoya Augé. Amb els anys, s’han anat escometent la resta d’obres necessàries, que s’han finançat amb donatius i almoines dels fidels, seguint la tradició d’aquest temple.

El 14 de febrer de 1969 el Dr. Josep Maria Guix, Bisbe Auxiliar de Barcelona, procedí a la consagració de l’Altar Major i l’Altar de la Capella del Santíssim, acabada de construir. Tot seguit, acabada la consagració dels altars, l’Arquebisbe de Barcelona, Dr. Marcelo González Martín, celebrà la Santa Missa.

L’any 1985, s’incorporen a Montalegre la Capella de la Medalla Miraculosa i els locals annexos. Es va obrir el pas directe entre l’església i aquesta capella, conservant-ne l’entrada des del Pati Manning. El 1993 es realitzà la tribuna de la part posterior de l’absis de l’església, per possibilitar-ne el pas a la grada esquerra.

Dins la tasca pastoral general de l’Arquebisbat de Barcelona, i en unió amb els diversos organismes diocesans, l’església de Montalegre desenvolupa les activitats pastorals que li són pròpies; i una àmplia acció solidària entre els habitants del Raval, amb la col·laboració d’un nombrós equip de voluntariat, que donen vida a l’Acció Social Montalegre.

Al llarg de cent anys de servei, el més important és i ha estat l’activitat ordinària. Però hi ha uns moments que han quedat especialment marcats en la memòria, entre altres, les Visites Pastorals del Sr. Bisbe, les ordenacions de preveres realitzades pel Cardenal Narcís Jubany, la clausura del procés per a la Canonització de Montserrat Grases, les diverses celebracions presidides pel Cardenal Ricard M. Carles, etc.

La celebració del Centenari de Montalegre el 31 de maig del 2002, festa de la Visitació de la Mare de Déu, començà amb la celebració de l’Eucaristia, presidida pel Bisbe Auxiliar de Barcelona Dr. Josep Àngel Sáiz. Al Pati Manning s’instal·là una exposició retrospectiva, i a continuació el Cor Jove de l’Orfeó Català oferí un escollit concert.

Providencialment coincidí aquest Centenari de Montalegre amb el Centenari del naixement de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, que havia visitat Montalegre el dimarts 28 de novembre de 1972, i que va ser canonitzat pel Papa Joan Pau II el 6 d’octubre de 2002 a la Plaça de Sant Pere del Vaticà. En ocasió d’aquest Centenari es van endegar a tot el món diverses iniciatives socials en l’àmbit de l’educació, la immigració, el treball i la sanitat. Al Raval van començar Braval i Terral, dos centres d’activitats que es proposen promoure la cohesió social, lluitar contra la marginació i facilitar la incorporació dels immigrants a la nostra societat. Són un graó més en el conjunt d’iniciatives de solidaritat que es desenvolupen al voltant de l’església de Montalegre, d’ençà que el 1967 va ser confiada a l’Opus Dei.

El Novembre de 1972 Sant Josepmaria va fer una estada a Catalunya, amb la intenció de trobar-se amb tots els que ja aleshores pertanyien a l’Obra i amb molts que participaven en els apostolats promoguts pels membres de la prelatura, i amb d’altres persones que es podien considerar amics i simpatitzants, o també curiosos. En acabar-se els dies de la seva estada a Barcelona, va visitar la Mercè i Montalegre.  En el llibre a sota esmentat, s’explica breument com van ser aquelles visites:
«A primera hora de la tarda va anar a la Basílica de la Mercé, com sempre que venia a Barcelona: tenia molta devoció per aquesta imatge de la Mare de Déu, a la qual ja havia acudit a mitjans dels anys 40 per posar a les seves mans el futur de l’Opus Dei en el si de l’Església, i a tot el món. En totes les tertúlies d’aquells dies va fer referència a la Mare de Déu de la Mercé.

 Pujà al cambril de la Mare de Déu, s’agenollà al costat dret de la imatge i restà pregant uns minuts. En baixar, s’agenollà a la capella del Santíssim Sagrament i també restà uns minuts pregant. Després s’acomiadà del Rector, Mn. Castells, que l’havia acompanyat en la visita. Anys després es va col·locar en el cambril una relíquia del Beat Josepmaria, enviada per monsenyor Álvaro del Portillo, bisbe prelat de l’Opus Dei.

 En sortir de la Mercé, el Beat Josepmaria es dirigí a Montalegre. El cotxe s’aturà al carrer Montalegre, davant la porta d’entrada. Entrà al pati Manning on l’esperaven Mn. Benet Badrinas, Rector de Montalegre, altres sacerdots, i alguna altra persona.
 Després de saludar-los entrà ràpidament dins l’església i es dirigí a la capella del Santíssim, on pregà uns minuts; passà a continuació al presbiteri i pregà davant la imatge de la Mare de Déu i, després d’observar atentament durant uns moments el temple, tornà a saludar el Santíssim i sortí altra vegada al Pati Manning. Allà departí uns minuts amb el Rector i les altres persones presents. A continuació sortí cap al cotxe.»


DOCUMENT en PDF