Mostrando entradas con la etiqueta documents en PDF. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta documents en PDF. Mostrar todas las entradas

HISTÒRIA: Notes sobre l'orguener reusenc Josep Cases i Soler (1743-1802).

Ningú no dubta de la importància de Reus a l'època moderna; al segle XVIII, esdevé la segona població de Catalunya després de Barcelona. No ens ha d'estranyar, doncs, que al set-cents hi localitzem una família de constructors d'orgues.

En primer lloc, ho devem a la gran multiplicitat d'artesans especialitzats que hi havia, ja que la concentració d'oficis afavoria l'orguener en la construcció de la seva obra; així, per exemple, podia demanar la col·laboració i ajuda d'argenters, estanyers, fusters, serrallers, escultors, dauradors, ferrers, etc.

DOCUMENT en PDF


71. Orgue de l'Esglèsia Parroquial de Sant Pere, Terrassa, Vallès Occidental.

Les esglésies de Sant Pere de Terrassa són un conjunt monumental format per les esglésies romàniques de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, situades a la confluència dels torrents de Vallparadís i Montner, a l'antic nucli visigòtic d'Ègara, origen del poble de Sant Pere, avui barri de Terrassa.
Són el conjunt artístic més important de la ciutat i una de les joies de l'art romànic català i recentment han estat objecte d'una important reordenació museogràfica, inaugurada l'octubre del 2009.

DOCUMENT en PDF


41. Orgue de la Basílica de Santa Maria, Ripoll, Ripollès.

El monestir de Santa Maria de Ripoll és un edifici conegut com a monestir benedictí a la localitat de Ripoll, Catalunya. El monestir, fundat cap a l'any 880 pel comte Guifré el Pilós- segurament sobre un de l'època visigòtica (589) destruït pels àrabs-, va esdevenir lloc d'enterrament dels comtes de Barcelona i Besalú i un centre cultural de scriptorium molt important de la Catalunya medieval, amb una projecció a l'alçada d'altres abadies europees d'aquest període com Saint-Denis, Fleury o Montecassino. Va ser declarat bé cultural d'interès nacional l'any 1931.
 L'edifici va passar per diverses ampliacions, reformes i reconstruccions degudes
a falta d'espai, incendis, pillatges i finalment profanacions de tombes durant la guerra civil espanyola,per la qual cosa del gran conjunt monàstic només resten la basílica i el claustre reconstruïts i l'edifici adossat al claustre, antic habitatge del vicari i en l'actualitat seu de l'ajuntament de la vila.
Al segle XII es va realitzar una nova portalada en forma d'arc de triomf i que és tinguda com una gran obra de l'escultura romànica monumental a Catalunya, amb la imatge central superior de la Maiestas Domini, l'apostolat i escenes de l'Antic Testament.
Es preveu que aquesta basílica disposi d'un nou orgue per a l'any 2017.

7. Orgue de Santa Maria del Mar, Barcelona, Barcelonès.

La basílica de Santa Maria del Mar és, sense cap mena de dubte, un dels més grans exponents de l’orgueneria a Catalunya. L’assimilació de múltiples influències va enriquir extraordinàriament el seu patrimoni, fins al punt que al segle XVI ja tenia un estil plenament desenvolupat, mentre que l’escola castellana va haver d’esperar fins al segle XVIII per assolir el seu punt àlgid, com a resultat de recorreguts estilístics diferenciats.

A partir de diverses investigacions i especialment de la publicació La música en la Basílica de Santa Maria del Mar (1962), de Francesc Baldelló, hem pogut constatar que molts orgueners importants van treballar en els grans orgues de la Basílica. Entre aquests destaquen: Bernat Pons, capellà de Narbonna, França.” (1393), que és quan tenim la primera noticia d’un orgue, a penes deu anys després d’haver celebrat la primera Missa, Frater Leonardus, (1464) franciscà de Mainz, Alemanya, Johann Spinn von Noyern (1484-87), Pere Bordons (1547), Peris Arrabasa i Salvador Estrada (1560-64), el prestigiós constructor aragonès José de Sesma           (1677), el flamenc Andreu Bargere (1691), Josep Bosch (1719-21), Antoni Boscà qui, des del 1734, havia fet reparacions als orgues de Sta. Maria i, l’any 1741 va construir un instrument nou de trinca, una magnífica síntesi de les tradicions catalanes i castellanes: manuals partits, llenguetaria horitzontal, de batalla, manuals d’extensiósencera en lloc de l’octava curta que tenia fins aquell moment, Jean-Pierre Cavaillé i Dominique Cavaillé-Coll (1794-97) i Joan Puig (1854).

Per tant, ja des del segle XIV s’observa una important presència d’artifexs procedents de terres llunyanes, generalment del centre d’Europa, que van impulsar, juntament amb orgueners catalans, un gran desenvolupament de l’art de l’orgueneria, de manera que es va generar una escola realment interessant i singular.

Aquesta església tenia dos instruments: L’Orgue Gran [Jean-Pierre Cavaillé i Dominique Cavaillé-Coll] que es va tocar per celebracions importants. Fou inaugurat el dia de Nadal del 1797 i desaparegué en l’incendi del 1936 durant la Guerra Civil. Pel que fa a l’Orgue Menor, la seva funció principal va ser acompanyar el cant del clergue durant la litúrgia. Se’n troben referències del 1495. L’any 1672 es va haver de desmuntar per poder construir la Galeria Reial. Dita galeria es va bastir al mur de la nau lateral del cantó sud o epístola, davant l’Orgue Major. Se suposa que en aquells moments, l’Orgue Menor s’havia desmuntat i s’instal·là sobre la capella central, exactament al cantó oposat de l’Orgue Major. Dita galeria desaparegué també al mateix incendi que l’Orgue Major l’any 1936.
L’instrument que ara sona a Santa Maria fou construït originàriament per al Convent dels Trinitaris de Vic. L’estil del moble i la seva decoració plàstica corresponen a la segona meitat del segle XVIII, per bé que, fins avui, no s’ha aconseguit trobar cap dada, ni en el mateix instrument ni en cap document d’arxiu per poder confirmar la data de la seva construcció i el nom del seu autor. Segons l’arquitecte anglès, Simon Platt, l’instrument va ser construït al voltant dels anys 1730 – 1750. Es dóna la situació paradoxal que, tot i que Catalunya hagi estat un dels països més rics en orgueneria i en documentació d’orgueneria, avui dia es conservin tan pocs exemplars d’orgues antics.

Cap a l’any1983, vam trobar alguns elements de l’instrument al magatzem d’un antiquari, desmuntat per personal no professional. Des d’aquí hauria pogut sortir cap a algun lloc d’Europa i molt probablement perdre-se’n el rastre per sempre. Altres elements, com són ara el manual i les manxes van ser trobats en una masia a prop de Vic. Tot plegat, l’aspecte que tenia era un munt de feralla de difícil indentificació.

A més de la restauració del moble, calia emprendre’n la reconstrucció, l’afegit de peces que mancaven, i el disseny i realització d’una tribuna nova en l’estil del moble. Del material sonor, només se’n conservaven els aproximadament 80 tubs de fusta de què consta l’instrument, que componen el 6% de la totalitat. Per reconstruir el 94% desaparegut, s’ha hagut de rastrejar les pistes existents als suports dels tubs de la façana, a les panderetes i als secrets. A partir d’aquesta informació, s’ha pogut desxifrar la probable disposició de registres, i les mides i els diàmetres dels tubs corresponents. Les mides trobades coincideixen sovint amb les de l’orgue de Talarn (Lleida/1748), al Pallars, obra atribuïda a Boscà Seriñena (si hem de fer cas de la signatura que hi ha al moble). Trets importants d’aquest instrument són la partició del manual entre siº–do1 (contrari a l’orgue castellà que ho fa entre do1- do#1) i la presència d’un flautat de fusta. Pel que fa a la resta, en no existir mostres ni paral·lelismes, s’ha hagut de recórrer a l’experiència acumulada durant llargs anys a les escoles d’orgueneria mallorquina i catalana.

Els altres elements, mecànics, estructurals i decoratius, han estat restaurats segons les tècniques de l’època. En el cas de les manxes, ha calgut reconstruir les taules perquè les originals eren irrecuperables; no obstant això, se n’han conservat els plecs primitius com a documentació. Es tracta de les poques manxes de tascó conservades a Catalunya juntament amb les del Santuari del Miracle de Solsona, la Pobla de Cérvoles i Ulldemolins.

La restauració-reconstrucció no permet aplicar a un instrument històric l’estil personal del reconstructor, sinó que hom s’ha d’expressar en el llenguatge dels orgues catalans del segle XVIII. L’únic marge que ha tingut l’equip restaurador ha estat el de solucionar l’inconvenient d’adequar l’antic Orgue Menor, històricament destinat a acompanyar els clergues en el cant litúrgic, a l’actual funció de ser l’orgue del temple per a tots els seus usos litúrgics i musicals.

Una de les peculiaritats de l’orgue als Països Catalans és l’existència de dos cossos, l’orgue major i la cadireta,. En alguns casos, quan les dimensions de l’instrument són petites, el segon cos no s’arriba a construir, però s’hi sol trobar ni que sigui decorativament. És el cas de Talarn, per exemple.

A l’orgue de Santa Maria del Mar també es donava aquesta circumstància. No obstant això, i tenint en compte les grans dimensions de la Basílica, i especialment la missió litúrgica i concertística de l’instrument, hem optat per aportar el segon cos, que correspon a l’esperit d’orgues com els de Sitges, Torredembarra, Montblanc, Cadaqués, Montbrió, etc.

El projecte per a la restauració de l’orgue es va dur a terme en dues etapes: L’Orgue Major es va acabar l’any 1997. Alguns anys més tard, amb la instal·lació del material sonor de la Cadireta es van enllestir les obres i l’orgue es va estrenar el 31 de maig de 2005.

DOCUMENT en PDF



6. Orgue de l'Eglésia de Santa Maria de Montalegre, Barcelona, Barcelonès.

Originària ermita de la Mare de Déu de Montalegre o de l’Alegria en el terme municipal de Tiana, on ara hi ha la Conreria.
Segle XII. En aquesta ermita era establerta una comunitat de monges, anomenades Canongesses de Santa Maria de Montalegre.
El 1362 les Canongesses es traslladen a Barcelona i construeixen el nou Monestir a la finca que fa cantonada entre els actuals carrers Montalegre i Valldonzella.
La imatge de pedra que hi ha al carrer Montalegre cantonada Valldonzella és de finals del segle XIV o començaments del XV. És coneguda amb el nom de Verge de l’Alegria o Mare de Déu de Montalegre. Probablement és la imatge més antiga d’aquesta advocació.
El 1593, en extingir-se l’orde de les monges de Santa Maria de Montalegre, el monestir passa a ser el Seminari Episcopal de Nostra Senyora de Montalegre de la Ciutat de Barcelona.
En aquests edificis, el 8 d’octubre de 1802, el Rei Carles IV hi estableix la Casa de Caritat.
S’encarrega el projecte de la nova església a l’arquitecte barceloní August Font i Carreras. Comencen les obres el 8 de gener de 1901. La construcció es va anar sufragant exclusivament amb donatius dels fidels.


L’església fou beneïda el 15 d’octubre de 1902, i començà seguidament el culte. El 23 de desembre de 1902 el Cardenal Salvador Casañas, Bisbe de Barcelona, consagrà l’altar.
La Capella de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa, projectada també per August Font, s’inaugurà el 27 de novembre de 1908.

El vitraller Antoni Rigalt realitzà el 1902 els vitralls de l’església i el 1908 els de la Capella de la Miraculosa. La casa Hijo de Eudaldo R. Amigó y Cia. construí el 1911 els quatre vitralls de la sagristia, aprofitant les velles vidrieres de l’antic temple .

L’orgue, inaugurat el 27 de novembre de 1927, va ser construït per Lope Alberdi i Recalde, un dels millors orgueners del moment. És un orgue de concepció romàntica. La façana de l’orgue, de fusta de cedre, va ser dissenyada per Enric Sagnier i Villavecchia, reconegut arquitecte, que era Vocal de la Junta de Govern de la Casa de Caritat.

La guerra civil respectà la fàbrica i l’orgue de l’església, però comportà la destrucció de totes les imatges, confessionaris i vasos sagrats. L’església va tenir diverses utilitats. En alguns moments s’hi van posar llits i s’utilitzà com a hospital. També era magatzem de queviures i de les grans bobines de paper de la Impremta-Escola.

Acabada la guerra es procedí a la restauració, que va ser encarregada a l’arquitecte barceloní Isidre Puig i Boada. Les obres consistiren en la remodelació del presbiteri, construcció de nous confessionaris, instal·lació elèctrica, repàs de goteres i nova pintura de tot l’interior.

L’Altar Major, amb el seu impressionant baldaquí, van ser realitzats per l’artista Jaume Busquets i Mollera. La taula de l’altar és -reformada- la mateixa que hi havia des del principi.
L’estiu de 1940 es va instal·lar la imponent aranya de ferro forjat en el centre del creuer, realitzada pel ferrer Benjamí Sales.

La nova inauguració de l’església tingué lloc el 15 d’Octubre de 1940, i va ser oficiada pel Sr. Bisbe Administrador Apostòlic de la Diòcesi Dr. Miguel de los Santos Díaz Gómara.
L’any 1952, en ocasió de la celebració dels 150 anys de la Casa de Caritat i dels 50 anys de l’església, es va col·locar la imatge actual del presbiteri, realitzada en alabastre pel mateix artista Jaume Busquets i Mollera. Va ser pagada per la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona. Beneí la imatge i celebrà la Missa commemorativa el Sr. Arquebisbe-Bisbe de Barcelona Dr. Gregori Modrego Casaus, el 29 de Novembre de 1952.

L’abril de 1957, la Casa de Caritat començà a abandonar els edificis per traslladar-se a les Llars Mundet. Com a conseqüència, anaren cessant progressivament els actes de culte a l’església, fins a quedar reduït a algunes noces i a una Missa els diumenges i festes; i es va anar produint un progressiu deteriorament del temple.

Atesa aquesta circumstància, el 1965 la Diputació de Barcelona fa donació del temple a l’Arquebisbat de Barcelona per tal que en mantingui el culte, directament o bé per mitjà d’una institució de l’església.

L’Arquebisbat de Barcelona confia l’església a l’Opus Dei, que en pren possessió el 29 de juny de 1967, Festa de Sant Pere i Sant Pau, en la Missa anticipada vespertina del dia anterior, i es restableix el culte.
Per decisió del Sr. Arquebisbe, el temple queda sota l’advocació de la Mare de Déu de Montalegre. La seva festa és el 31 de maig, diada en que se celebra la Visitació de la Mare de Déu.

El nivell de degradació del temple era prou evident a simple vista. Es va començar per les obres de més gran urgència, que si es deixaven podrien comportar la ruïna progressiva de l’edifici: reparació de la coberta, impermeabilització amb tela asfàltica, nova instal·lació elèctrica, etc. La direcció de les obres fou encomanada a l’arquitecte Antoni Lozoya Augé. Amb els anys, s’han anat escometent la resta d’obres necessàries, que s’han finançat amb donatius i almoines dels fidels, seguint la tradició d’aquest temple.

El 14 de febrer de 1969 el Dr. Josep Maria Guix, Bisbe Auxiliar de Barcelona, procedí a la consagració de l’Altar Major i l’Altar de la Capella del Santíssim, acabada de construir. Tot seguit, acabada la consagració dels altars, l’Arquebisbe de Barcelona, Dr. Marcelo González Martín, celebrà la Santa Missa.

L’any 1985, s’incorporen a Montalegre la Capella de la Medalla Miraculosa i els locals annexos. Es va obrir el pas directe entre l’església i aquesta capella, conservant-ne l’entrada des del Pati Manning. El 1993 es realitzà la tribuna de la part posterior de l’absis de l’església, per possibilitar-ne el pas a la grada esquerra.

Dins la tasca pastoral general de l’Arquebisbat de Barcelona, i en unió amb els diversos organismes diocesans, l’església de Montalegre desenvolupa les activitats pastorals que li són pròpies; i una àmplia acció solidària entre els habitants del Raval, amb la col·laboració d’un nombrós equip de voluntariat, que donen vida a l’Acció Social Montalegre.

Al llarg de cent anys de servei, el més important és i ha estat l’activitat ordinària. Però hi ha uns moments que han quedat especialment marcats en la memòria, entre altres, les Visites Pastorals del Sr. Bisbe, les ordenacions de preveres realitzades pel Cardenal Narcís Jubany, la clausura del procés per a la Canonització de Montserrat Grases, les diverses celebracions presidides pel Cardenal Ricard M. Carles, etc.

La celebració del Centenari de Montalegre el 31 de maig del 2002, festa de la Visitació de la Mare de Déu, començà amb la celebració de l’Eucaristia, presidida pel Bisbe Auxiliar de Barcelona Dr. Josep Àngel Sáiz. Al Pati Manning s’instal·là una exposició retrospectiva, i a continuació el Cor Jove de l’Orfeó Català oferí un escollit concert.

Providencialment coincidí aquest Centenari de Montalegre amb el Centenari del naixement de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, que havia visitat Montalegre el dimarts 28 de novembre de 1972, i que va ser canonitzat pel Papa Joan Pau II el 6 d’octubre de 2002 a la Plaça de Sant Pere del Vaticà. En ocasió d’aquest Centenari es van endegar a tot el món diverses iniciatives socials en l’àmbit de l’educació, la immigració, el treball i la sanitat. Al Raval van començar Braval i Terral, dos centres d’activitats que es proposen promoure la cohesió social, lluitar contra la marginació i facilitar la incorporació dels immigrants a la nostra societat. Són un graó més en el conjunt d’iniciatives de solidaritat que es desenvolupen al voltant de l’església de Montalegre, d’ençà que el 1967 va ser confiada a l’Opus Dei.

El Novembre de 1972 Sant Josepmaria va fer una estada a Catalunya, amb la intenció de trobar-se amb tots els que ja aleshores pertanyien a l’Obra i amb molts que participaven en els apostolats promoguts pels membres de la prelatura, i amb d’altres persones que es podien considerar amics i simpatitzants, o també curiosos. En acabar-se els dies de la seva estada a Barcelona, va visitar la Mercè i Montalegre.  En el llibre a sota esmentat, s’explica breument com van ser aquelles visites:
«A primera hora de la tarda va anar a la Basílica de la Mercé, com sempre que venia a Barcelona: tenia molta devoció per aquesta imatge de la Mare de Déu, a la qual ja havia acudit a mitjans dels anys 40 per posar a les seves mans el futur de l’Opus Dei en el si de l’Església, i a tot el món. En totes les tertúlies d’aquells dies va fer referència a la Mare de Déu de la Mercé.

 Pujà al cambril de la Mare de Déu, s’agenollà al costat dret de la imatge i restà pregant uns minuts. En baixar, s’agenollà a la capella del Santíssim Sagrament i també restà uns minuts pregant. Després s’acomiadà del Rector, Mn. Castells, que l’havia acompanyat en la visita. Anys després es va col·locar en el cambril una relíquia del Beat Josepmaria, enviada per monsenyor Álvaro del Portillo, bisbe prelat de l’Opus Dei.

 En sortir de la Mercé, el Beat Josepmaria es dirigí a Montalegre. El cotxe s’aturà al carrer Montalegre, davant la porta d’entrada. Entrà al pati Manning on l’esperaven Mn. Benet Badrinas, Rector de Montalegre, altres sacerdots, i alguna altra persona.
 Després de saludar-los entrà ràpidament dins l’església i es dirigí a la capella del Santíssim, on pregà uns minuts; passà a continuació al presbiteri i pregà davant la imatge de la Mare de Déu i, després d’observar atentament durant uns moments el temple, tornà a saludar el Santíssim i sortí altra vegada al Pati Manning. Allà departí uns minuts amb el Rector i les altres persones presents. A continuació sortí cap al cotxe.»


DOCUMENT en PDF




ARTÍCLE: El silencio de los Órganos

Un artícle on s'explica la forta desaparició i per tant la total destrucció dels orgues de Catalunya durant la guerra civil española per part de republicans i miliciants.

DOCUMENT en PDF